El jardí

Un bon dia vaig conèixer un infant astorat. Acabava de tornar d'una granja escola on l'havien enviat els seus pares en un acte de cordura i de llavors ençà no aturava de repetir: «Mamà, mamà, he vist un pollastre amb plomes». Be, realment l'infant deia «un pollo», però això ja no ve al cas. Els pares em varen explicar que havien fet un gran descobriment amb això de la granja escola. «Té en compte que la criatura sols havia vist pollastres al supermercat i plomats». La conseqüència directa d'aquella experiència en el menut es va traduir en un parell de setmanes de no menjar pollastre. Una altra família també em va contar una experiència similar. Havien enviat el seu fill amb el padrí, a la Península. Ells s'hi van reunir un parell de dies més tard, aprofitant les vacances. El primer que va dir el nin és «el padrí és màgic, el padrí és màgic». La mare va interrogar la criatura al respecte. «Treu patates de la terra, treu papates de la terra, és màgic». Són només dos petits exemples sobre les virtuts del nostre sistema educatiu envers els infants. El que està clar és que en aquests moments els nostres nins, malgrat tenir una assignatura que es diu Coneixement del Medi Natural Social i Cultural (l'ESO té aberracions com aquestes) sols coneixen els pollastres i les patates d'haver-los vist en el supermercat. I així no ens hem d'estranyar que hi hagi infants que quan miren una peli comentin «Joder, Joan, aquesta peli ja l'he vista, sé com acaba» «Ah, si? Idò conta-la, i així anirem a jugar a la Play Station» «Idò mira, resulta que ara l'assassí agafa la dona, la segresta, comença a torturar-la, després la viola i la sodomitza i acaba matant-la, esquarterant-la i enterrant els seus bocins en el jardí de darrere de la casa» «Ah, vaja avorriment. Per cert, Miquel Àngel què punyetes és un jardí?».