Sobren hormones

Si algú hagués dit fa un mes que era possible reanimar Jaume Matas, l'haurien tractat de boig. Matas està reanimat. Com sabeu, no és un mèrit que pugui ser atribuït ni al ministre ni al seu partit. Són on eren fa trenta dies, amb els mateixos problemes i les mateixes contradiccions. L'única diferència és que Matas està reanimat. Probablement, això no tindrà cap conseqüència electoral com tampoc l'havia de tenir la situació anterior. Això no vol dir que no tingui conseqüències polítiques. Ja les ha tingudes. Amb tota seguretat, al PP hi ha gent que deu estar preocupada. Matas ha estat reanimat. «Ha agafat la bandera, que estava en terra». El miracle ha arribat per obra i gràcia d'«el barullo». La seva actuació no s'entén ni tan sols des d'una perspectiva cínica. Situats en aquest punt de vista, les aliances s'expliquen a la contra. És la lectura que el PP sempre ha fet del Pacte de Progrés. El Pacte de Progrés "per descomptat, hi incloc UM" s'encarrega sempre de desmentir el PP. La coalició no funciona en aquesta direcció. Si fos així, les dissensions i les escalades verbals nomes aflorarien quan no poguessin beneficiar els conservadors. La diferència formaria part de l'acord. La seva formulació estaria pactada. Per tant, aquesta unió a la contra, si és que ho és, és ben antinatura. Es fa política no amb una fredor cerebral, sinó amb un excés d'hormones. I això tampoc no és bo per a la política en el bon sentit de la paraula, la de les realitzacions. El debat de política general d'enguany promet ser molt divertit. No serà per mor del PP. Serà gràcies a UM, a EU-Els Verds, al PSM-Entesa Nacionalista i al PSIB-PSOE. Entre tots han reanimat Matas. Semblava impossible.