Arne F. Rinne és el nom del capità del vaixell «Tampa», un mercant noruec que, com ja és ben sabut, va recollir 438 emigrants d'Indonèsia, que havien naufragat. Supòs que el capità devia estar obligat, per llei, a recollir-los. De tota manera, hi estava per ètica d'allò més elemental. Degué pensar que feia una bona obra que qualsevol, en el seu cas, no hauria dubtat a fer. Però vet aquí que les coses se li compliquen i ha de dur aquest «tu el dus» com una creu. Un capità de vaixell té, durant la navegació, unes responsabilitats a bord que inclouen vetlar per la seguretat de les persones, per la seva salut i el seu benestar.
El destí de vegades sembla que tria algú per a unes missions ben especials. Segurament aquest bon capità Rinne havia pensat algun dia que es trobaria, qui sap quan i on, uns nàufrags i que els auxiliaria així com toca. Devia haver pensat en la possibilitat de veure's en el centre d'un tifó, o que es declaràs a bord qualsevol estranya malaltia. El naufragi deu ser una possibilitat que adesiara deu enterbolir les fantasies incontrolables d'un capità de vaixell. Aquestes contingències no són producte de lectures novel·lesques, sinó de notícies llegides adesiara en els diaris: això passa realment. I, d'alguna manera, ja deu ser això el que espera que passi eventualment un bon marí, ja que hem de suposar que ningú no es fa oficial de navegació pensant que durà una vida monòtona, de casa a l'oficina, de l'oficina a casa, dona, dos al·lots. Un home es fa capità de vaixell no perquè vulgui desgràcies, però sap que n'hi sobrevindran més de tres i més de quatre.
És ben segur, emperò, que ningú no es fa capità de vaixell pensant que la insolidaritat humana convertirà la seva embarcació en l'única pàtria possible d'un grup de persones absolutament desgraciades. Però un vaixell no és una pàtria, si no és que ho has volgut així. El mercant «Tampa» és, en el moment en què s'escriuen aquestes paraules, una presó, i no hi ha dret que a un home de mar, a un noble capità de mercant se'l converteixi en sherif d'un penal: possiblement això és tot el contrari del que perseguia en aquesta vida. La mar, el vaixell, els devia associar el capità Rinne a una idea de llibertat més o menys il·limitada en el temps. I una persona així no es pot convertir, per fer bé a la humanitat, en carceller.
Les raons per no admetre immigrants presenten distint pelatge, però sempre van proveïdes d'una vaporosa literatura legalista que evita entrar en el bessó de l'assumpte, que no és altre que l'inexpugnable egoisme humà. Més o menys tots els estats tenen les mateixes raons, i des de fa un temps n'hi afegeixen una altra de caràcter estratègic: no deixar entrar ningú, per més que es produeixi la crida en una situació límit, produeix un efecte dissuassori i exemplificant. Si es tracta d'això, em permetria aconsellar a les autoritats australianes que deixin entrar els 438 emigrants i directament els pengin en els molls de Sidney. La imatge, així, potser assoliria aquesta finalitat dissuassòria, però, tal com estan les coses, és ben possible que aquestes persones rebutjades brutalment pels seus congèneres encara tenguin més comoditat i més seguretat a bord d'un mercant que no en el lloc d'on vénen.
De manera que, ja ho sap, capità Rinne, aquí una amiga, i guardaré la seva foto en la carpeta on guard altres fotos de persones que m'han servit d'exemple i guia.
