Com que el temps mai no mor i el cercle mai no es tanca "el lema de Before the rain (Milcho Manchewski, 1993), una de les manies d'aquest de la foto i una de les millors pel·lícules de la dècada passada", fa una setmana que vàrem veure el temple ortodox destrossat a Tetovo "des de fora, talment el del monjo Kiril", el cercle mai no es tanca; la guerra no està tancada. Collita Essencial, en diuen. Quan el moment essencial va passar fa molt de temps i l'essencial no és recollir armes, que algú els rearmarà. Les notícies dels Balcans ens arriben a glopades agres; ara s'acaba, ara torna. No s'acaba l'assumpte a Palestina, el cercle mai no es tanca. El flux de persones "perquè sembla que qualcú ha oblidat que els immigrants no han deixat aquesta condició pel camí, o al lloc d'origen, comprant abonaments il·legals de tres intents d'entrada a Europa com qui compra forfaits a Baqueira o entrades familiars a Eurodisney, Port Aventura o Terra Mítica" que es juguen la pell a l'Estret no minva. L'aventura vital dels magribins i la resta d'africans serà mite d'aquí a cinquanta anys, si el conflicte no se'ns ha enduit per davant, quan els teus néts Alí, Mustafà o Emeka llegeixin "llegirem d'aquí a cent anys? (tu segur que no)" als llibres d'història les ressenyes sobre l'onada migratòria que ara posa les bases d'aquell món del futur, encara que molts s'entestin a negar-ho. El temps mai no mor; el cercle mai no es tanca.
La presumpta disposició a ajudar a integrar que es respira en els àmbits benpensants i progres es torna recel quan és la petita de la família qui surt amb un moro. Tot el cos teòric se'n va en orris quan les mestres dels instituts del Maresme reben males contestes dels adolescents nord-africans que encara passegen el masclisme atàvic religiós "un masclisme musulmà que no està tan lluny del masclisme ranci, castís i catòlic de l'Andalusia o l'Extremadura o la Catalunya profunda, però d'això només ens en recordam quan toca dosi de maltractaments en els programes televisius de succeïts sòrdids, que tornaran. El cercle mai no es tanca. Potser el canvi d'actitud encara no ha arribat a l'Europa del segle XXI, tot i que el XX fou el del presumpte alliberament de tot l'alliberable. Tot molt teòric i presumpte, sí senyor. Potser abans que el conflicte latent esclati com la tempesta dels Balcans haurem de prendre partit. Quan arribi l'arruixada, els paraigües no serviran de res.
