En Pepito de Cala Llombards

Ahir, quan travessava el cel de Cala Llombards, amb mil cavalls de foc, aquell bisbe d'Àfrica que arribà a ser patró del meu poble, vaig presenciar, alhora que feia una rasca abans d'anar-me'n a «La Macarena», un fet formidable d'integració social, cultural i lingüística. Fa 23 anys que en Pepito Ruíz, fadrí impenitent i gran com un armari, picapedrer i pintor de parets, bon conversador i bona persona, s'instal·là definitivament a Cala Llombards. Mai no ha pronunciat, en els nou mil dies seguits que fa que viu a Mallorca, ni una sola paraula en la llengua pròpia i majoritària dels habitants d'aquesta part de l'illa, on Blai cantava entre el coral i l'espiga. En Pepito és un gran polític i mai no ha estat capaç de dir-nos bon dia en mallorquí. Ahir, a la fi, es decidí a integrar-se a la llengua i cultura majoritàries d'aquest indret i saludà tothom... en alemany.