Òbviament, cal distingir aquella abstracció que, a més de ser concebuda com a tal és realitzada directament per les mans de l'artista, utilitzant la tècnica pictòrica que sigui, d'aquella altra que, encara que necessita igualment la visió o el reconeixement de l'artista, és realitzada o plasmada per mitjà de les tècniques fotogràfiques, algunes de les quals poden ser molt poc manipuladores de la imatge real que pretenen recollir tot especialment enquadrant-la. Amb altres paraules: una cosa és la realitat inventada o imaginada pel pintor, dibuixant o gravador, i una altra la realitat registrada tal com el fotògraf la troba, l'única manipulació de la qual serà la d'enquadrar-la o d'elegir entre la reproducció en color o en blanc i negre. Si hi ha majors manipulacions, diguem de preparació o muntatge d'una escena artificial o de transformació de les imatges realitzades en el laboratori, aleshores cabria parlar per una banda de la fotografia que dóna testimoni d'una realitat abstracta i d'una altra fotografia abstracta que seria la que manipula la imatge preparant-la o transformant-la després d'enregistrada.

Cal dir que la fotografia que fa Josep Maria Subirà "destacat professional durant més de mig segle, que es diu aviat", resident a Eivissa des de 1957, és del primer tipus, o, com explica ell mateix: que no ha pretès «sinó plasmar per mitjà de la fotografia allò que d'abstracte ens ofereix la naturalesa». L'exposició de la seva obra que ara podem veure a la Sala de Paper del Centre de Cultura SA NOSTRA, en efecte, ens ve a recordar que la natura ens pot proporcionar imatges "si l'ull del fotògraf sap veure-les" que vénen a coincidir amb les realitzades pels artistes que practiquen la pintura abstracta. I no deixa de ser paradoxal que aquells artistes que, justament, de partida giren l'esquena a la realitat que els envolta per a la concepció i realització de la seva obra es trobin, finalment, amb que la naturalesa els obsequia amb imatges que coincideixen prou "si no els superen, si va a dir ver" amb els seus resultats.

Això voldria dir que, al capdavall, l'art "en la seva específica expressió abstracta" no seria tan autònom com s'ha pretès? Tal vegada resultaria que els pols aparentment més distants de la circumstància humana, d'alguna manera coincidirien? En qualsevol cas, el que sembla evident és que la natura també pot ser interpretada com a obra d'art, amb totes les implicacions que això comporta. Entre elles, potser la primera seria una certa lliçó de modèstia tant per a l'artista com per a l'admirador de les seves realitzacions, per a l'aficionat a l'art en general. Els poders de l'home "també els poders estètics" evidentment són limitats. Certes eufòries creadores estan fora de lloc.

Perquè no deixa de ser un fet que la intenció i la realització de l'obra de l'artista abstracte, d'alguna manera sempre pot esser acusada d'arbitrària. Podríem dir que l'arbitrarietat dels seus plantejaments és una càrrega que arrossega la seva actuació. Òbviament, l'abstracció no pot practicar-se d'una forma natural, ingènuament. Únicament, des d'una determinada experiència cultural, des d'una determinada evolució cultural, pot adquirir un sentit. Per qualque cosa l'art abstracte ha sorgit al segle XX. I resulta també massa evident que la natura no requereix de cap procés cultural per a oferir-nos el tipus d'obres realitzades per Subirà, més que "si de cas" per a la seva identificació o visualització com a obra d'art. Car fins que no s'enfronta amb l'ull humà que la reconeix com a tal, no hi ha obra d'art produïda per la natura.

Les fotografies de les voreres, dels llims i dels fons dels estanys salobres d'Eivissa fetes per un fotògraf tan professional com Subirà "després d'haver exercit durant molts anys el seu ofici per a la reproducció de molta pintura abstracta realitzada per artistes residents a l'illa" és el que ha fet possible aquesta curiosa exposició, la visita de la qual recoman amb el convenciment que serà molt més efectiva, per a la comprensió i el gaudi d'aquest fet estètic potser no massa divulgat o conegut que tots els meus intents d'explicació. Perquè les arts plàstiques s'han de veure, no explicar-se.