En una una cançó d'Édith Piaf, una puçona del París canalla per fermar un client li diu: «Au, véngui, Milord, a seure a la meva taula: fa tant de fred a fora i aquí és confortable!». El mateix argument varen emprar a Madrid per convèncer el nostre conseller d'Hisenda que signàs el nou acord de Finançament Autonòmic. «Consejero, hace mucho frío fuera», diu que li digueren. I el conseller va signar. Després ens ha hagut d'explicar que les madams del govern són més cares que les de París, i que el concubinatge que ha negociat per cinc anys amb el ministeri ens costarà un censal. De fet, l'aspecte lúbric del negoci és més ofensiu que el monetari. El conseller està legitimat per mercadejar els duros de l'autonomia, però no la nostra dignitat. Perquè, no ens enganyem, l'alternativa al fred exterior no ha servit ni per sortir del cul del finançament autonòmic. I, per tant, ja no és que el gust de ser espanyols ens surti car, sinó que el conseller ha signat el consentiment a la violació anal continuada. De moment, ens han dit que hi posaran onze mil milions per tal de fer anar llatina la prestació. Com Marlon Brando a «El darrer tango», vaja. Però quan negociem la sanitat ens retiraran la mantega i rebrem ben al viu. És a dir, ens fotran els onze mil milions que diuen que ens han afegit i quinze o vint mil més. I quan se signi la transferència, que ens expliquin quants de mils de milions hem quedat els ciutadans de les Balears per davall de la mitjana per persona a la resta de l'Estat. Així coneixerem la dimensió de la tragèdia. Tenia contestació possible, el xantatge de Madrid? Desgraciadament, el problema no és ni això, sinó les circunstàncies que han fet possible la prepotència insultant del ministeri. Hauríem amollat aquesta insolència del fred, els espanyols, davant Arzalluz o Anasagasti? Aquesta és la pregunta que, abans de continuar negociant, s'hauria d'haver fet el nostre govern. Un govern sense dignitat no serà mai respectat per Madrid. El govern central, amb l'experiència i la polissonada que el caracteritzen, ens va veure venir («Jo el conec, Milord, i vostè, a mi, no m'ha vist mai», continuava Édith Piaf) i va jugar de farol. Ni recórrer l'ecotaxa davant el Constitucional, no gosava, sense tenir el sí de les Balears al nou finançament. Però per veure això calia enviar a Madrid un negociador dur i experimentat, i no un afeccionat. I internament, dins el PSOE, la cosa encara ha estat més vergonyosa. Ibarra, Chaves i Bono, que no varen votar a favor de Zapatero, han aconseguit millorar encara més el seu finançament privilegiat. Antich, en canvi, li va fer costat, però encara ens ha d'explicar què n'ha tret, d'aquesta astúcia, per a les Balears. Probablement no s'ha plantejat mai enfocar així la qüestió, encortat com està amb la cadira a l'Executiva federal i el xofer a la porta. Idò enhorabona i bon vent, que d'això no en viu el poble.