Ningú no em negarà que aquest és un bon estiu. Jo personalment esper molt d'aquesta estació, tot l'avorrit hivern entre les tedioses sessions parlamentàries i la previsible actualitat visc, amb la il·lusió que em caracteritza, pensant en l'estiu. Un temps en què les normes es trenquen i en els mitjans de comunicació entra la ploma fresca "i ,sobretot, molt barata per als empresaris" dels becaris. Amb un personal renovat i amb capacitat de sorpresa i una actualitat treta d'una pel·lícula d'en Berlanga, l'estiu ens brinda bones oportunitats per adonar-nos del que som. La vaga de transportistes, amb els touroperadors escurant-se la butxaca taxi va, taxi ve, i la campanya dels pobres hotelers amb els seus establiments buits per culpa del maligne Pacte de Progrés va ser, sens dubte, un bon començament. Però la cosa va anar millorant; les regates ens donaren les típiques fotos dels néts reials jugant en el iot del seu padrí que tants doblers ens ha costat a tots; els Aznar varen trobar casa a Menorca amb una piscina preciosa i sense llicència i l'Obregon va ocupar qualque portada de diari amb el seu biquini. Però de totes les joies de l'estiu jo em quedaria amb dues; la roda de premsa de Julio Iglesias i la comèdia negra protagonitzada per l'arquebisbe Milingo, la seva dona, presumptament embarassada, i el Vaticà. I és que sentir com Julio Iglesias parlava de la importància de la província espanyola, definia Espanya com la seva vida, família i raça i lamentava no poder actuar a Las Vascongadas és una experiència absolutament al·lucinant. Tal vegada, després d'escoltar Julio sènior una està ja mentalment preparada per entendre com un arquebisbe curander i exorcista que va participar al Festival de Sant Remo amb una cançó titulada Gat i que es va casar amb una senyora en una cerimònia col·lectiva de la secta Moon hagi obtingut el perdó del Vaticà. I és que no hi ha com l'estiu perquè tots ens tornem, fins i tot, tolerants.