Avui trob que pertoca contar-vos una petita història molt casolana, però significativa de qualque cosa així mateix, pens, encara que ara no us sàpiga dir de què. Més endavant ja ho veurem, si és voluntat dels déus de la casuística imaginativa que així sia.
Mirau, a un poblet del ponent de la nostra Mallorca hi havia, uep, malament ho dic: hi ha un manobre que, posem per cas li direm Cosme, que carregat de fills i magrors de butxaca, havia de fer de tot per surar la nierada. Picapedrer, cambrer de bar, fins i tot havia ajudat a vendre cupons del sorteig dels cecs qualque pic, per arrodonir un jornalet del qual mai no sobrava res, ans el contrari. El fill major, que li direm Tomeu, conegué una morena ben posada, ganosa, escopetona, extremenya per a més senyes, na Carme, que el captivà del tot a l'edat d'aponcellar, 18 o 19 anys com a màxim. I: m'hi vull casar, mon pare, m'hi vull casar! I l'amo en Cosme: bé, fill meu, allò que s'ha d'empenyorar, que se vengui, venga, casau-vos. I es casaren. Ell feia de ferrer al poble i ella de cambrera d'habitacions d'un hotel d'una de les platges del municipi de Calvià. Quatre o cinc mesos després del casament, els nasqué un fill molt bell, tres quilos i mig de pes, preciós, gros i ben format, condret, que tenia un emperò: nasqué de color negre. Però no negre entebeïdet, així, mescladet, no, no, negre talment, gloriós negre total. En Tomeu, el pare oficial de la criatura no en podia donar passada. Sols podia arribar a una conclusió: na Carme li havia posat banyes, si no, de què? Però com pot ser, Carme? Ai, no ho sé, Tomeu, jo només m'he colgat amb tu, m'has de creure, no ho sé gens ni mica! Misteris de la naturalesa, Tomeu, jo què sé!
En Tomeu parlà amb son pare de la feta, els dos tots sols, al pedrís del corral, arran cisterna. I el pare, l'hipotètic padrí de la criatura oscureta, li va dir al fill: sovint passen coses rares, fill meu, mira per on a la granja de pollastres d'en Tòfol de Son Gual, la setmana passada li nasqué un pollet amb dos caps, que jo vaig anar a veure'l. I per què? Eh? Per què? A les guardes d'ovelles també n'hi sol néixer alguna de negre, qualque pic, o molt clapada. I per què? Eh? Per què? Podríem pensar que són coses de l'avior, fill meu, de l'avior. Tu t'has fixat que a moltes famílies de tant en quant els neix un fill de pèl roig? Com és ara el fill de n'Amador de sa Torre, per exemple. No? La vermellor ve de fa molts anys. Aquestes són coses de l'avior. Tu estàs segur d'ella? Sí, mon pare. Idò, creu-me, això és cosa de l'avior. Qui t'ha dit que un parell llarg de generacions enrere no pogués tenir padrins, repadrins africans, ella, encara que ho ignori? Però, com ho podré saber de segur, això, mon pare? I: Mira, tenint en compte que aquestes aviors sols es repeteixen cada quatre o cinc generacions, allò que jo faria en el teu cas seria fer-li un altre fill o dos. Si surten blancs com voltros dos, és cosa segura. És innocent. Si en torna a sortir algun altre de negretxo o mescladet de color, llavors ja seria qüestió de començar a sospitar alguna cosa. Sí, mon pare, així ho faré.
I així ho va fer, fotre, que les eines són per emprar-les! En tres anys tengueren dues nines maquíssimes, blanques com la neu, un glop de llet, cosa que confirmava de manera incontestable, a nivell familiar almanco, la manifestada teoria de l'avior de l'amo en Cosme.
Així mateix, pel poble, ja sabeu, la gent és molt xerradora i grata i grata i allò que no es fa es sap, imagina't el que es fa baldament no ho diguis a ningú, circulava la xerrameca, el sofrony de tertúlies d'estiu, que l'avior de na Carme, la dona d'en Tomeu el fill de l'amo en Cosme, tenia nom i llinatges d'aquells amb moltes vocals. Nigerià. Agranava carrers devers Peguera. Era un homenàs com un armari rober de dos cossos. Una bellesa africana. Quines coses! Que ho és dolenta, la gent!
