(Al Gore no cobra 200.000 dòlars per conferència, com publicava ahir aquest columnista en una altra columna; són només 20.000. Pobret. És fàcil marcar un zero de més quan no t'afecta la butxaca). La figura de Jaume Matas continua fidel a la condició de jòquer articulístic. A més, d'ençà que no té l'Assessor fa menys por. Les infraestructures que va deixar Javier Mato sorprenen tothom que ve de fora. Els companys periodistes peninsulars que entren per primera vegada en la sala de les rodes de premsa del Consolat de la Mar baden la boca, com a mínim, tres minuts abans de posar-se a fer feina. Des del display "la pantalla" que mostra el temps que du en marxa la compareixença de torn "molt útil per als periodistes televisius: el time code és vital quan vas curt de temps (sempre) i has de trobar ràpidament la frase que vols incloure en la teva peça" fins a les càmeres que no perden ni un detall de cap dels assistents, passant per totes les facilitats que et posen a l'abast perquè et puguis endur la conferència enregistrada i la misteriosa pantalla d'ordinador que tenen encastada en la taula del portaveu "serveix perquè des de la sala de control vagin passant dades i respostes per sortir airosos de les qüestions delicades", tot sona a Control Total: no en perden ni una, si volen. El muntatge d'aquella sala és d'allò més útil tant per facilitar informació com per amagar-ne. Una vegada, amb l'anterior Govern, un company que aleshores feia feina en una televisió "i que ara ocupa aquesta mateixa columna un dia per setmana" va fer una pregunta molt compromesa. L'enregistrament d'aquella roda que va servir el Govern tenia «hàbilment» tapada aquella qüestió. Se sentia l'àudio, però en el vídeo, en lloc de veure's el conseller responent, hi havia «recursos» "imatges generals dels assistents a la roda de premsa" i rètols d'unes dades que no tenien res a veure amb la pregunta. Inservible, en resum, per emetre en un informatiu.