Va ser fa una bona grapada d'anys. Els estrangers apareixien encuriosits per les revetlles del poble però ja no eren l'atracció d'antany. També hi havia jovent de fora, que, si era de Ciutat, com que tengués més món. Els llums excessius de la terronera cridaven els moscards i feia molta calor. Les joves, amb aquella calor untuosa, duien vestits sumaris, i això encalentia els cervells dels masclets, que anaven de tres qui n'agafa quatre. En Ferran tenia un parell de coneguts a la colla de llonguets que va topar. S'hi va afegir. Les al·lotes que anaven amb ells no eren desimboltes com les estrangeres, però tampoc no eren tan esquives com les del poble. I, sobretot, bevien i pegaven xucladetes al porro. En Ferran en va ullar una que era de les més agradoses i que no volia quedar enrere en res. Aquí hi ha feina a fer, es va dir a si mateix. L'alcohol i el fum aviat feren parèixer naturals unes arrambades que, sense l'eufòria de la festa, haurien estat una mica fora de lloc. Feia calor, i és ben sabut que, pel juliol, ni dona ni caragol; però això no valia per a en Ferran, que anava més fort que un mac de rota. La calor, l'orquestra d'en Tony Caribe i les llenques de coco de les paradetes posaven notes de tròpic a les passions incipients. I és que feia molta calor, tanta, que la nit s'havia de viure a la fresca. Per això, ballaren, begueren i fumaren fins a l'alba. Fou aleshores que en Ferran proposà anar a ca seva, aprofitant que els seus pares eren de viatge. Cap dels dos no havia tengut mai l'experiència de compartir llit estant ben emporrat. Per les finestres, obertes d'ampit en ample, entrava un airet reconfortant. Després de cada escomesa, s'agraïa. Estaven a la glòria i, sense inhibicions, ho proclamaven de manera escandalosa. Sobretot ella. En Ferran n'estava admirat, i una mica espantat, dels crits afectuosos que li dirigia. Ferran!... Ferran!... Ai, Ferran! Tot, però, té un límit: una bona dormida, la dutxa i un sol esplendorós els tornaren a la màgia ordinària i municipal de la basca dels pobles del Pla. Després d'una besada, cadascú prengué pel seu vent. En Ferran es dirigia a fer l'aperitiu amb els amics quan notà que pel carrer tothom el mirava de fit a fit. Aleshores va pensar que ja era mala sort, que en tot el poble no hi hagués cap altre Ferran.