Tenc un amic sineuer caçador de llei, que és "o era, que no sé si són vives ara com ara" el propietari de dues cussetes d'aquelles llargueres de cos i cama curta, color canyella clar, maquíssimes, «teckel» els diuen, em sembla, o similar, que ara mateix no estic per primfilaments canins, però segons me contava, són d'una raça molt bona per alçar les peces de caça dins l'espès de la garriga, les aritges de la cacera. Tenen un bon nas i són tan aficadisses com rates cellardes. Només pateixen d'un inconvenient: la curtor de les seves cametes quan han de botar una paret seca o una bardissa alta. No poden, pobrissones, i les has de pujar i baixar després.
Fa temps, quan eren jovençanes que formaven part d'una nierada de tres, un dia m'agafà i em va dir, Biel, aquesta que té les cames més curtones és molt fina, i tots els caçadors del poble me la festegen i jo no vull quedar bé amb un i malament amb tota la resta, te la regal, au, tu que mai no has estat caçador ets la persona adequada per adoptar-la. Ja estava batejada, li deien Lluna. Va viure amb nosaltres catorze anys. Un dels majors disgusts que he hagut d'afrontar en aquesta vida, i ja són molts, va ser el dia que el manescal me va aconsellar posar-li via estomacal la dosi de cianur que la duria al paradís de les cusses. L'eutanàsia aquella me va doldre moltíssim, que encara ara quan ho record me fa mal la melsa.
Però vaja, aquest pic no era de na Lluna que va conviure amb mi un temps que us volia parlar, sinó de les seves dues xalestes germanes, caçadores com genetes a lloure, ulls color de castanya madura, pèl curtó i lluent com llautó de baula. L'amic en qüestió em comentava un dia fa molt temps que, de les dues, una es movia amb molta naturalitat i tranquil·litat pertot arreu, assenyalava bé i de manera molt tranquil·la i obedient, però l'altra sempre es comportava de manera nerviosa, distreta, alçava les perdius massa prest, quan estaven fora de tret, a deshora, era poc obedient, quan havia d'estar quieta es movia, i quan era el moment de fer la feina fina, es posava a orinar, la més satisfeta del món. Fins que optà per anar a caçar només amb la fidel, l'obedient, la temperada. Però no resultava el mateix, ja que aquesta, sense la companyia de l'altra es mostrava lenta, poc motivada, malfeinera, apàtica fins i tot, distreta. Fins que un company seu d'eixides escopeteres li digué la medecina, l'antídot que havia d'emprar per fer anar llatí l'animal rebel, massa temperamental, nerviós en escreix. Mira, li digué, cada matí que hagis d'anar a caçar, abans de sortir de ca teva, et treus la corretja i li dones una bona passada, forta, a ferir, alerta a la sivella, pel cos, no li feris el cap, però que se les senti endins, que treguin regruix pel costellam, i després surt amb les dues a pasturar, que ja veuràs com el seu comportament haurà canviat. Li va costar perquè ell no és home de gaire violències, però ho va provar així i tot i una seda, tu, una monada de cussa des del dia que començà a aplicar-li la terapèutica, el tractament de xoc, com si diguéssim. Em confessà també que, a mesura que complia anys, la ració de cuiro de cinturó podia anar disminuint fins a uns mínims, de manera que l'animalet, sols veient l'instrument del càstig, ja es tranquil·litzava absolutament, i feia la seva feina posterior de primeríssima qualitat.
Hi he pensat molt darrerament en aquest tractament, cruel si voleu, però efectiu des del punt de vista de la funcionalitat de les coses, els animals, els individus. Un pagès d'arrel no entendrà mai la utilitat d'un ca de companyia. No li vengueu amb aquests romanços. Un ca no fa ous, per tant ha de servir per caçar, o per guardar la casa, o per posar ordre a l'hora de pasturar les ovelles i fer-les entrar dins els sestadors. I, no hi he pogut fer més, també m'ha vengut al capoll que la recepta era ben aplicable a un parell de polítics, qualque funcionari, algun futbolista... Aquell veïnat capdefava... Sí, ja ho sé, som de pasta xerecona, jo, ja ho sé.
