Si hem de ser sincers, tenc la vergonya i la virtut "les dues coses a la vegada" d'haver estat un més d'una generació que va ser il·lusionada i decebuda "també les dues coses a la vegada, en el transcurs d'una vintena d'anys" per la bona ventura marxista, que pretenien adoctrinar-nos que era del tot inevitable els nostres maîtres à penser dels anys cinquanta. Som els que vàrem fer el recorregut, més o manco, de la Llarga Marxa de Mao als khmers rojos de Pol Pot.
Jo confés les meves nits d'entusiasme llegint La Longue Marche de Simone de Beauvoir a l'habitació de la Maison du Méxique el mes de gener de 1959, agombolat per la bona calefacció de l'indret i el paisatge nevat de la Cité Universitaire que m'envoltava, al costat del parc de Montsouris. També els tres primers volums de Situations de Sartre i algunes obres teatrals de Bertolt Brecht traduïdes al francès i recomanades per Josep Palau i Fabre, aleshores administrador de la Maison du Méxique. Com també haver anat a comprar, a una llibreria del P.C. al Quartier Latin, el Manuel d'Economie Politique de l'Acadèmia de Ciències de l'U.R.S.S., manual que, per cert, em va fer veure ben aviat que l'economia no era exactament el fort del marxisme.
En el meu cas, doncs, podria dir-se que La Longue Marche va suposar, més o manco, el punt del meu màxim entusiasme, més o manco com la inhumanitat del règim de Pol Pot a la Kampuchea Democràtica va suposar la meva definitiva reprovació i condemna dels experiments del socialisme real. En realitat, el que va fer especialment terribles les actuacions dels comunistes cambotjans va esser que varen pretendre passar directament a la fase teòrica del comunisme, amb mesures d'allò més radical que no s'havien experimentat mai (sols comparables, si de cas, amb els desveris del Gran Bot Endavant i de la Revolució Cultural maoistes). Perquè no es va tractar sols de l'abolició de la propietat sinó, amb conseqüències molt més greus, de l'abolició de la moneda i de tot mercat. Però no va ser sols això; com que el P.C. kamputxeà o cambotjà considerava que l'única classe que no estava políticament contaminada era la dels pagesos més pobres, varen voler convertir tota la resta de la població "habitants de les poques ciutats, mestres i metges i altres professions liberals" en pagesos, amb una mobilització forçada cap al camp, la integració obligatòria en les cooperatives agrícoles, etc. Quan l'abril de 1975 les forces comunistes entraren en Phnom Penh i als altres nuclis urbans, aquestes poblacions varen ser literalment «buidades» d'habitants en menys d'una setmana. De fet, entre aquesta data i començaments de 1979, es calcula que un quinze per cent de la població "entre un i dos milions de persones, ningú sembla saber-ho exactament" va passar a millor vida a mans dels khmers roigs o com conseqüència de les condicions de vida terribles imposades sense la menor pietat.
Tot això convé recordar-ho quan es produeix la notícia que el Consell Constitucional de Cambodja ha aprovat aquesta setmana el projecte de llei per a la creació del tribunal mixt internacional "amb representació de l'ONU" per a jutjar els ex-caps dels khmers rojos responsables de tanta malvestat absurda, que demostra fins a quin punt pot esgarriar-se la raó, tema vergonyosament encara pendent malgrat els anys passats. Malvestat que és una vertadera afronta per a la condició humana i que segurament podem dir que és la pitjor de les produïdes pels règims comunistes, si no en xifres absolutes "la mortaldat causada pel pare Stalin probablement més que doblà la de l'Holocaust provocat tan a consciència pels nazis", sí en quant al percentatge de la població afectada. Esperem que el projecte de llei no sofresqui nous ajornaments en passar pels tràmits parlamentaris i per les mans pecadores del rei Sihanuk.
