Si us he de ser sincer he de confessar-vos que m'he mirat tot el trullet de Sineu com un espectador de general "de galliner, que es deia un temps" i he alimentat el meu criteri a partir de les informacions periodístiques que m'han arribat des d'aquest mateix diari. M'ha fet la impressió que el debat s'ha centrat, exclusivament i superficial, sobre la moralitat o no de l'acte. I a partir d'aquí s'ha carregat la llenya al mateix feix, sense entrar en matisos possibles o sense aturar-se a analitzar si tots els arguments aportats al debat eren assenyats i s'havien usat amb propietat. Normalment, quan es dóna un cas com aquest, sol haver-hi un element, la prova fefaent de la immoralitat, que la gent vol saber: quin ha estat el preu de la taxació. Quin ha estat el plat de llenties o les trenta monedes per les quals un regidor o regidora decideix canviar el sentit del seu vot. Si no existeixen aquestes trenta monedes la cosa és com a coixa. Com si no existissin proves per exercir l'acusació. Aquí semblava que aquesta prova no existia, car la regidora Llull, no millorava, en l'operació, el seu «status», ni se li oferia un càrrec a l'administració autonòmica, ni a una empresa pública, ni, per suposat, una quantitat de doblers que fes estulta i pudentíssima l'operació. Davant aquesta manca de proves, s'ha hagut d'optar per la blasfèmia, per la indocumentada acusació, per l'embolica que fa fort, pel tot s'hi val. I el greu del cas ha estat que això s'ha fet des de la cúpula d'un partit polític seriós com és UM. I això és greu. Mira, si s'hagués fet córrer com a rumorologia de cafè, encara que ho haguessin fet els mateixos uemistes locals, o en forma de pasquí anònim, sense autoria confirmada, com així ha passat, entra dins les hipòtesis més plausibles. Però llançar l'acusació o la infàmia o el supòsit des de la cúpula d'un partit em sembla que ha estat pixar fora de test. Dir que la moneda de canvi ha estat aprovar les oposicions de la docent Apol·lònia Llull ha estat tot un despropòsit i la riota entre els milers de docents que hem passat per unes oposicions. La riota, i una certa ofensa per als que hi hem passat com a examinands o examinats, o per les dues coses alhora. Una ofensa especialment per a aquells docents que veuen a finals de maig que els ha tocat la «macabra» loteria d'haver d'exercir, en el mes de juliol, de tribunals d'oposicions i que mentre la immensa majoria dels companys gaudeixen de les vacances, ells i elles desenvolupen la seva tasca amb la màxima professionalitat. Perquè si hi ha unes oposicions que es fan gairebé cada any i sense que les hemeroteques recordin casos de recursos i altres males herbes tèrboles són les de la funció docent. Són unes oposicions netes, on la composició del tribunal, la transparència i la publicitat del procés en són una garantia. Fer una acusació o amollar un rumor públicament és més que un acte d'irresponsabilitat. És mostrar el llautó. És donar arguments per pensar que ells, en una situació semblant, haurien provat d'actuar d'una manera tan barrorera, haurien fet valer el primer plat de llenties, ni que fossin rescalfades, que tenguessin a l'abast. És trist que això passi a UM quan, entre els seus càrrecs electes i de confiança, per tant, suposadament, de pes dins el partit, tenen com a mínim dos docents, "amic meu un, conegut l'altre" que podrien certificar això que he dit sobre la netedat del procés. D'altra banda, si fos possible la mangarrufa hi ha un altre argument a fer servir: la docent Apol·lònia Llull ja faria anys que seria funcionària, la hi hauria feta el PP durant els anys que va tenir al seu càrrec l'administració educativa i és de suposar que l'hauria tenguda «fermada» i ben «arrenglerada». (Convé recordar que la regidora ocupà un càrrec de confiança a la Secretaria General Tècnica d'Educació a l'anterior administració educativa). És evident que hi ha altres matisos a fer servir: s'hauria pogut aprofitar l'ocasió per parlar de la necessitat de les llistes obertes "si més no a les eleccions municipals"; o de la conveniència i el primmirament dels partits a l'hora de triar els seus candidats, o si UM ha estat víctima del seu afany expansionista una mica a l'esburbada, sense unes bases fermes i ara en toca les conseqüències. Hi havia tants de matisos que s'han obviat. Potser ha estat culpa de la canícula estiuenca i sempre és fàcil carregar tota la llenya al mateix feix...