(«Txupòpter» no surt al diccionari, tot i que entre tots podríem definir-lo i localitzar-ne qualcun). Una de les virtuts del transport públic és que et posa en contacte amb mons que, per generació, no te toquen. Seu tot sol en un d'aquests grups de quatre seients dels autobusos, i espera que t'acompanyin tres teeangers. Para l'orella. Si dus un llibre potser els cohibiràs, i si el viatge no és prou llarg, en trauràs ben poca cosa. Fent-te l'absort en el text, però, els pots donar més confiança. Que què en pots treure? Primer de tot, marques. Mira'ls de coa d'ull. Roba, sabates, motxilles. El que s'ha de dur i el que no. Potser fins i tot arribis a albirar qualque perquè, però no importa. Mai no hi ha perquès racionals per a les modes. Segur que els sona el mòbil. Mai no serà una telefonada. Els missatges són més barats, i amb setze anys no es pot bravejar gaire de mitjans. Ara treuen una bossa de mesclat "qui pot menjar mesclat de fruits secs a les nou i mitja del dematí? D'aquí en sortirà la perla del viatge. «Són txupòpters!»

El que abans era «txatxi» o «txupi», potser per una d'aquestes evolucions (?) arbitràries, ara és txupòpter. Reteniu l'expressió. Així podreu sorprendre els nebodets amb aquest acostament de registre. Però oblidau-la quan passegeu per aquesta Palma plena a vessar de regatistes, ulleres de marca i bermudes. Oblidau-la especialment quan passeu per devora el Club Nàutic. Que no vos fugi dels llavis "com aquella cançó enganxosa" quan desembolicau el gelat, com els tres teenagers quan destapaven la barreja de quicos, faves, cacauets, pipes i cigrons. Qualcú inconvenient es podria donar per al·ludit. I, tal com estan les coses, no convé.