De paraula

La meva relació amb el senyor Barceló, conegut popularment com a Tolo Güell, era nul·la fins fa exactament un any. L'Anada a peu sempre m'ha estat indiferent i, del seu intent de partit polític, el que més m'agradà va ser el fracàs (allò d'aprendre a distingir entre els devots i els vots). Tot això decorat amb la foto, a la meva memòria, d'ell, el Tio Quico i el senyor Cañellas, don Biel, pels passadissos del Consolat de Mar, en nit electoral i participant del triomf del PP (quins anys!). Però, ara fa un any vaig escriure "en el diari que llavors era el meu" contra l'ús dels fassers del passeig de Sagrera com a màstils de les pancartes que convoquen a la popular peregrinació a Lluc. Estava indignat per l'aprofitament publicitari del millor paisatge històric de Palma. El senyor Barceló em telefonà i, per sorpresa, em donà la raó, tota la raó, avantçant-me que enguany ja no passaria. I no ha passat. Per això, perquè, en els temps que corren s'han de reconèixer, més que mai, els compliments de la paraula, ho he volgut escriure. Continuarà sense agradar-me el show peregrinador i em costaria un seriós desequilibri emocional lligar aquestes manifestacions folklòriques amb el que entenc per sentiment de país, però hauré de reconèixer que al capdavant hi ha un home de paraula. I això és molt.

Quan passava pel passeig de Sagrera, i en observar la quantitat de guardaespatlles que acompanyaven «qualcú», m'he demanat què haurà estat d'aquella Guàrdia Mora que feia el mateix amb Franco. Els hauran repatriat per sense papers? O els hauran donat els papers després de demostrar arrelament històric, ja que no feina fixa? Quines coses que em passen pel cap i no em faceu dir per què.