Alfàbega i figues

La consideració de les coses noves com a millors que les conegudes és un acte quasi reflex en aquesta societat de l'espectacle actual. La innovació és ben bé un exercici de sobrevivència. Gastar moltes experiències i ràpidament és l'esperit del temps. L'altre dia per la ràdio donaven compte d'un restaurant que incorpora flors com a element sofisticat "i insinuaven que saludable" per enriquir la cuina. De fet, sempre s'han usat flors a la cuina: pistils de safrà, pètals de carxofa "i els pistils de card com a formatjador", tàperes envinagrades, figues... Tampoc no són estranys els llevamans a les ensalades, les flors de carabassa i carabassó arrebossades i farcides, o l'ús de la camomil·la i altres flors en tisanes o com a aromatitzadors. El descobriment, doncs, no és tal, sinó una reactualització d'un saber segons uns paràmetres nous. Una cosa així passa a alguns visionaris que reinventen societats, paradisos i comportaments, més sobre anuncis apocalíptics de la realitat que sobre el saber d'aquesta realitat. «Javi, que estoy enmedio de las fiestas del pueblo persiguiendo un mierda de demonio» retransmetia per mòbil un jovençà d'aquesta nova classe residencial que s'instal·la a pobles com Algaida. I explicava els cossiers com «un baile de tíos con falda que regalan hierba al alcalde y al presidente y se la ponen en la oreja como si el porro ya estuviese liado». Són paraules caçades al vol a algú que posteriorment s'esclatava de riure llegint les varietats de figues que Falconer va dibuixar al sequer olímpic de 1992 de les samarretes de Titoieta Ràdio. Així d'aliens veuen les festes, també, molts de mallorquins que no saben moure un peu per conèixer les coses de prop i es gasten una bona part del sou en un obligat viatge turístic agostenc mar enllà, per lluir després la corresponent samarreta-testimoni del seu cosmopolitisme. Però no saben quines són les figues agostenques ni que l'alfàbega espanta més els moscards i els dimonis, que un mòbil i unes ulleres de sol.