Miquel Payeras

Els guetos de Munar i Carbonero

Miquel Payeras15/07/01 0:00

Enmig de la batalla dialèctica per tota la història de la moratòria plantejada per Munar, i en un dels atacs (com diria Antich) de «calor» que han sovintejat aquesta setmana, el senyor Jaume Carbonero, director general de l'Habitatge del Govern balear, contestà a la presidenta del Consell dient que Son Gotleu no és un gueto i que, més aviat, posats a parlar de guetos, Son Vida ho deu ser més. El vergonyós desvarieg classista de l'alt càrrec governamental presumptament progressista era la resposta al fet que Munar havia dit que un dels objectius de la moratòria era evitar guetos d'immigrants. La tesi de la presidenta és que, evitant acaramullaments sociourbanístics com les barriades antigament anomenades obreres (com el mateix Son Gotleu, el Polígon de Llevant, etc.), s'afavoriria la integració, procurant que els immigrats residissin immersos dins el teixit sociourbanístic propi dels residents. Pareix que la pintoresca opinió classista de conte de fades de la presidenta excità la hipocresia esquerranosa de classe benestant del director general. Una i altre han demostrat, amb aquestes referències tan implícitament ofensives per a tants de milers de mallorquins (indistintament de la llengua que parlin, color de pell que tenguin, supersticions que practiquin, etc.), una de les característiques ja quasi bé general de la classe política illenca: han perdut la vergonya de classe elitista. Desprecien amb orgull els pobres. Si volen saber què és un gueto, efectivament, que vagin a Son Gotleu i ho sabran. El director general de l'Habitatge s'adonaria del significat social de la paraula veient la realitat i no tornaria a dir l'animalada que va dir. La presidenta comprendria la relació entre l'existència d'un gueto i la seva moratòria com a presumpte solució: cap, zero. Però no és, ara, el moment de discutir-li, a Munar, les seves peculiars teories socio-urbanístico-ètniques, ni a Carbonero les pseudoesquerranoses ignoràncies que demostra, que ell deu pensar infinitament progressistes.

L'episodi, però i curiosament, no ha merescut més que minses referències dels mitjans de comunicació. És lògic, els que els fan (feim) també participam del classisme que s'amaga darrere de les vergonyoses paraules de Munar i Carbonero. I no són (som) els únics. Un candidat a les darreres eleccions municipals de Palma confessava, dolgut, que els seus companys de llista (d'un partit esquerrà, presumptament) no havien trepitjat mai ni Son Gotleu ni cap altre gueto de Palma. I n'hi ha molts, de guetos, a Palma, i cap d'ells no és Son Vida, per molt que digui el director general. Tots els polítics, sense ni una sola excepció, que a hores d'ara tenen responsabilitats de govern (autonòmic, insular o municipal) no tenen cap interès a resoldre el problema dels guetos. L'únic interès que tenen és intentar no veure'ls. El que fan, siguin d'esquerres, dreta o centre, és aïllar-los cada cop més. Sempre ho han fet, si bé en el darrers anys d'una manera molt més intensa. Per ells, basta anar-hi un cop o dos durant la legislatura a fer-se una foto (com a molt i no en tots els casos, ni prop fer-hi; i sempre, naturalment, tapant-se el nas per no ensumar l'olor de la pobresa), donar uns durets a les associacions de veïnats i, quan arriben les eleccions, procurar recollir el màxim de vots d'entre els que voten. Però mentrestant, per exemple a Son Gotleu, hi ha milers (no dotzenes, ni centenars, sinó milers) de persones per les quals conceptes que la senyora Munar i el senyor Carbonero consideren, en la seva vida quotidiana, com a naturals i lògics, allà ni tan sols se sap que existeixen. Seguretat, netedat, escolarització, mínim silenci, intimitat, higiene, igualtat, llibertat, drets.... Tot això, a Son Gotleu, i a tants d'altres guetos, no existeix. Que els responsables polítics de dretes no tenen, ni ara ni mai, cap interès a conèixer aquesta realitat, és una obvietat. A l'esquerra, però, fins ara se li suposava una certa vergonya que impedia afirmacions desbaratadament ofensives per a aquells ciutadans que han de patir viure en un lloc on la policia no fa la seva feina, on la llei no és igual per a tothom, on te la pots jugar només sortint al carrer o on, en els millors dels casos, t'has d'aguantar i no dormir perquè un estol d'animals amb aparença humana es compixen sobre qualsevol norma legal que suposadament els hauria d'afectar. I això passa a no més d'un parell de quilòmetres (en direcció est, per si no saben on és) dels còmodes i luxosos despatxos de la senyora Munar i del senyor Carbonero. Si no s'ho creuen, l'únic que han de fer és llogar-hi un pis (n'hi trobaran, no es preocupin) i residir-hi durant una temporada llarga. Per ventura després no ofendrien tanta gent que no ha tingut la sort de néixer en famílies com les seves, tan distingides. Progressam amb tu. Déu sant, quina barra!