Tothom parla d'educar el veïnat, de gent educada... El mismíssim president Aznar va caure en el parany de la guineu que botava per agafar el raïm. Davant el resultat de les eleccions, va concloure que Euskadi encara no era una societat madura. Formar, ensenyar, instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat sembla que hauria de ser l'objectiu de l'educació. Sovint, però, un sospita que l'educació exercida va per uns altres viaranys dels quals cal defensar-se sense ajuda de cap manual. L'educació, sovint, sembla ser un pla de correcció de descarriats. Els pares volen dur els fills al solc i el Banc Mundial la resta del món. Atribuir 'immaduresa' a la societat, a l'adolescent, als rebels no globalitzadors, als desenvolupats globalitzats,... és, en poques paraules, confondre la situació no propícia als propis interessos amb els subjectes a doblegar (parlar de globalització no és tan cru com parlar de colonialisme o imperialisme). Tan propi del pare, del mestre, del polític local o regional, com del dirigent del Banc Mundial és doldre's de la ignorància i la ingratitud de qui no reconeix "i no vol escoltar tan sols" les idees aportades per tècnics, experts i altres entel·lèquies d'organitzacions a favor del progrés general. Vists els resultats del conjunt d'educacions, doncs, no deu ser tan eficaç com la correcció politicosocial insinua. La mateixa correcció imposa, per altra part, el canvi d'identitat per a l'estiu. L'estiu és per descansar, per lliurar-se d'un mateix, de la corbata i del sostenidor, de les eines, dels títols..., per mudar-se a llocs irreals, per desacompassar els ritmes quotidians, per somniar... però sempre pagant, ni que sia el llum. I amb educació, sobretot amb educació. I educació, bàsicament, significa utilitzar els mots i les actituds adequades per sostreure's de tant d'absurd i fer com si tots ens entenguéssim a la perfecció. Cada qual carrega, però a la fi, amb l'inevitable dolor de la seva correcta estupidesa.