Hi ha anècdotes que són més explicatives que una lliçó magistral. A través d'elles, podem assabentar-nos de fets i de formes d'ésser de les persones que ens suposen una autèntica revelació. O, fins i tot, podem adonar-nos, i fer-nos-en creus!, del mal gust que tenen certes multinacionals que, curiosament, disposen dels publicistes més preuats del mercat. Si m'ho permeteu, pas a parlar-vos una mica de tot plegat. Amb motiu de la localització de vint-i-tres immigrants sense papers, provinents de l'Àfrica, que ha fet la policia a una possessió de la carretera de Sineu, he recordat les paraules que, fa uns mesos, em va dir un terratinent. Em va comentar que ell en tenia, d'africans conreant les seves terres, i que estava d'allò més satisfet amb el seu comportament laboral. «Els dius menjau, i mengen. Treballau, i treballen», em va especificar. I a continuació va entrar en detalls, en un to clarament racista, encara que no crec que ell en fos conscient. «Ara bé "em comentava l'empresari de la terra", els has de tenir esment a tothora. Si els ordenes que facin un solc, quan són a l'altre cap els has de dir que ja n'hi ha prou si no vols que s'estavellin contra els marges de la finca mitgera». Després em va confessar «que aquests negrets han estat un autèntic pulmó per a les possessions». Això em fa pensar que d'immigrants, no sé si il·legals o amb tots els papers en regla, n'hi ha a Sineu i a tot arreu. Allò que hauríem de saber és si aquests treballadors, deixats de la mà de Déu, a més a més de resoldre el problema del camp, cobren els sous que els pertoca i tenen accés gratuït a les medecines, dret a vacances i tots els beneficis que deriven d'un contracte laboral amb cara i ulls. En cas que no sigui així, ja haurem de parlar d'abús o de racisme encobert per part dels pagesos, per bé que se'ns intenti vendre que les circumstàncies fan que aquesta relació laboral hagi d'ésser així i no d'una altra manera. És evident que la terra no ha de morir, però també ho és que no ha de viure de l'explotació d'una mà d'obra desvalguda. Tanmateix, deixant de banda la possible gravetat d'aquesta història, em ve a la memòria Miquel dels Sants Oliver quan expressa la seva decepció pel fet que en passejar per fora vila sent els pagesos cantar cuplets i cançons castellanes que eren aleshores de moda. Al pas que anam, d'aquí uns anys ens acostarem a una era per sentir cantar anau a saber quina tonada. Què hi farem? Gent nova, costums nous. Continuem, per tant, amb les anècdotes. Mirau, en el carrer Frederic Mistral de Palma, tocant al carrer de Manacor, construeixen un búnquer massís, sense finestres, de parets gruixades, que a jutjar pel seu aspecte cal pensar que és una còpia del que va servir de refugi a Hitler i a Eva Braun. Idò bé, a la darrera planta oneja la bandera espanyola amb un bou negre, d'Osborne, enmig de la franja groga. En realitat no sé què hi pinta el bou, però ni a la gent de l'Espanya més castissa, la de Millán Astray i Celia Gámez posem per exemple, no se'ls va ocórrer una idea tan peculiar. Em direu que l'àguila satisfeia els afanys imperialistes de l'època. Sí, sí, d'acord. Però un bou és un bou. D'àguiles n'hi ha arreu, a les muntanyes més altes, i de bous com el d'Osborne, amb un banyam com el manillar d'una bicicleta i uns testicles que semblen melons, no. D'aquests sols n'hi ha per aquí. Així que entre l'àguila i el bou l'elecció no té color. I ara que ha desaparegut l'àguila de la bandera per raons òbvies, la inclusió oficial del bou podria ésser la rèplica d'Aznar a la pretensió de Pujol de fer cantar Els Segadors als escolars de Catalunya. Què voleu? Una vegada posats a fer pujar la febre patriòtica a través del símbols, a la gent sensata sols li queda estar a l'aguait a veure qui la fa o la diu més grossa. Passem a una altra cosa. La tercera anècdota que vos volia referir és digna de figurar en el Celtibèria Show de Carandell. En el departament de llibreria d'uns magatzems de Palma, sobresurt, en una taula plena de llibres, una pala amb la fotografia, no gaire bona, de Gabriel Galmés, i davall pot llegir-se la llegenda següent: «Gabriel Galmés (1962-2001) Descanse en paz», i a continuació figura l'anagrama comercial de l'empresa. En veure la pala, vaig estar a punt de fer arribar la meva protesta més irada al responsable. La memòria de Galmés mereix ésser tractada amb més dignitat. Tanmateix, vaig repensar-m'ho. Quasi segur que la fina ironia de l'escriptor de Manacor n'hauria tret una narració divertidíssima d'un homenatge tan improcedent. No calia, per tant, fer-ne un gra massa.