L'Obra Cultural Balear demana fa temps un «pla de xoc» per salvar la llengua catalana, i el Govern de les Illes Balears ha promès que aquest pla de xoc aviat es posarà en marxa. Tothom (excepte els que ja sabem i ara no diré) està d'acord que la situació social de l'única llengua pròpia i natural d'aquestes illes des del segle XIII és, per dir-ho suaument, delicada, i que cal qualque actuació dràstica i ràpida per aturar el procés de desfeta lenta (o no tant) en què està immergida. No és la meva intenció ara, aquí, dissenyar com ha de ser aquest pla de xoc; personal ben conscient i preparat hi ha dins el Govern "principalment dins la Conselleria de Cultura" que és ben capaç de planejar les mesures teòricament més adequades (dic «teòricament» perquè ja sabem que després, a la pràctica, tot és molt més complex del que pareixia) per dur-lo endavant, i a ells els he de deixar la iniciativa. De totes les maneres, m'agradaria fer referència a dues situacions actuals concretes que, a parer meu "modest, com solen dir amb falsa modèstia" no són, precisament, el model millor a seguir.

Una és la de l'òpera al teatre Principal de Palma. Qui hi hagi anat mai deu haver vist que el llibret "normalment en una llengua estrangera (crec que encara no s'hi ha fet mai cap òpera catalana)" és traduït en pantalla electrònica per als espectadors, cosa que és una molt bona idea, perquè permet seguir molt més bé la trama i l'argument. Ara bé, la traducció és doble, catalana i castellana, i aquí és on ja no em sembla gaire encertat. Segur que ja hi ha qui pensa que ho dic perquè som un taliban fonamentalista, i que tanmateix no hi ha manera de fer-me conformar, i que què més voldríem que pertot fos així. Doncs sí i no. És ben ver que, realísticament, podríem estar provisionalment ben contents si tot, tot tot, estigués sempre en català i castellà. Seria ben ver que hauríem avançat una mica, perquè hauríem passat de veure-ho tot només en castellà (i altres llengües estrangeres, ben sovint) a veure-ho tot també en català. Primera condició per a la normalització: sortir de la marginalitat. Però aquesta és només la primera passa, perquè és ben clar que una societat no necessita dues llengües per funcionar; una li basta, i l'altra és supèrflua. Per això tenir-ne dues és un luxe costós i inútil, al qual s'oposa tohom: els qui volen mantenir la que ja domina, que no necessiten l'altra per a res, i els qui volen que la marginada passi a ser dominant, amb la qual cosa ja no necessitaran la que hauran tombada. Bé, en el fons no és una simple qüestió de lluita de llengües, sinó de lluita de nacions, però no és aquí on vull anar a parar ara. Tornant al Principal, doncs, és ben clar que la doble traducció català-castellà és un luxe superflu: tots els qui saben català saben també castellà (rarament hi pot haver el cas d'un estranger que sàpiga català, però no castellà, o d'un català de Catalunya Nord o de l'Alguer), per tant de fet el català hi és purament decoratiu. Hi és solament per complir amb la llei que diu que és oficial, però la seva presència no és cap contribució especial a la normalització lingüística, perquè no és necessari. L'única utilitat que li podem trobar (amb bona voluntat) és que qualcú que no en sàpiga l'aprofiti per aprendre'n, si compara les dues traduccions i està més pendent de les pantalletes que del que passa damunt l'escenari i de la música que sona. Amb una paraula, si fa anys, quan es va posar en marxa aquest sistema de traducció simultània escrita, es podia considerar un avanç que la llengua catalana hi fos també present, avui en dia mantenir aquest bilingüisme just contribueix a mantenir la presència del castellà dins un espai cultural que ja hauria d'estar absolutament guanyat per a la nostra llengua. Més valdria que es fes servir la doble pantalleta per oferir, al costat de la catalana, una traducció en anglès o en alemany, que almanco seria de profit per al nombrós públic estranger que hi assisteix, que ben sovint no sap ni català ni castellà.

L'altra situació a què em vull referir, parlant del pla de xoc, és la de l'escola, i crec que no fa falta que ho expliqui gaire, perquè és evident: mentre es permeti que la meitat de l'ensenyament pugui ser en castellà, no ens mourem d'allà on som. És el mateix cas: ja està bé que hàgim passat d'una ensenyança tota en castellà a una ensenyança mitja en català mitja en castellà (damunt el paper), però ara hem de fer una altra passa, perquè no ens podem mantenir en una situació ambígua i globalment insuficient. Moguem-nos cap a una ensenyança totalment en català (també ho serà molt de temps només damunt el paper) i haurem fet una altra jugada mestra en aquesta partida desigual entre ells i nosaltres.