Era el vint-i-dos de febrer de mil nou-cents devuit. El dia s'havia aixecat rúfol i feia un fred que pelava. En Damià va llevar-se la boina en passar davant el matrimoni d'ancians i va adreçar-se directament a la porta que li indicaven amb gestos teatrals un parell de veïnes que passaven el rosari. Immediatament va trobar-se a una estança esquifida, amb una claror malaltissa que procedia d'un finestró. Enmig, damunt dues cadires, hi havia un taüt gairebé de joguina amb un infant mort. «Què nomia?, va demanar. «Vicentet» "li va dir una de les ploradores". «La mare va morir del part i el pare és un dels que s'ofegaren fa deu dies en el naufragi del Miramar». «Idò no tenia ningú aquesta criatura?», va demanar, commogut. «Els padrins de part de mare "va aclarir-li la ploradora", que són els dos vellets que seuen prop de la porta». En Damià no va perdre temps. Va clavar la post, i ja amb el taüt davall el braç va tornar a descobrir-se davant els vells i amb dues passes va ésser a la carrossa. «No hi haurà comitiva?», va demanar a una altra ploradora. «No, senyor "li va respondre aquesta", els padrins tenen mal caminar i nosaltres sols hem cobrat per acomiadar-lo fins a la porta». I així va fer-se. En Damià va dir arri, el cavall va arrancar i les ploradores feren les darreres exclamacions de pena. En girar el primer cantó, en Damià va posar el cavall al trot i en comptes de partir cap al cementiri pel camí més recte, va preferir baixar de Santa Catalina "que era el barri on havia recollit la criatura morta" cap al Born. Des de primera hora hi havia trull en el centre de Palma. La gent s'havia assabentat que el Jaume II acabava de descarregar carbó i les carboneries havien tancat per falta de gènere, de manera que la multitud va adreçar-se al moll, va reduir la guàrdia i va saquejar els vagons. Quan en Damià va arribar al Born, de la part del moll pujava una gentada que fugia dels trets de la Guàrdia Civil. Tanmateix, en lloc de fugir esporuguida, formava remolins, els uns encoratjaven els altres i els grups que no tornaven cap al moll empunyant un garrot o amb les mans plenes de pedres, partien, disposats a donar guerra, cap a les botigues i els magatzems de queviures del carrer de Sant Miquel. La Guàrdia Civil ja havia ferit de mort en Cabotà, un al·lot de devuit anys que reclamava carbó per a cremar a les llars. I la multitud, en saber-ho, en lloc d'esporuguir-se volia venjança. N'hi havia tanta, de gent, que la carrossa no podia anar ni endavant ni enrere, i la bèstia renillava esporuguida, a punt de desbocar-se. En Damià, per si no en tingués prou de tenir-li esment, sense saber com va tenir dos acompanyants, un a cada banda de pescant. «Jo vaig al cementiri», va dir-los, sense gaire convicció. «Idò ara aniràs cap al carrer de Sant Miquel», li va respondre un, mentre clavava corretjada a la bèstia que va partir per endavant com un llamp. «Un cavall desbocat!», s'alertava la gent i tothom s'apressava a fer-li passadís. «On anam?», va demanar en Damià, mentre tractava de controlar la carrera. «A un magatzem que ven a l'engròs. Els manifestants fan net». Els sotracs de la carrossa feien que el taüt anàs de banda a banda. «Duus un nin?», va demanar l'acompanyant que fins aleshores havia callat. «Sí "li va respondre ell". Nomia Vicentet». Molts de metres abans d'arribar, la multitud era tan espessa que els dos acompanyants baixaren i s'acomiadaren. «Corr a donar-li sepultura "va dir un d'ells a en Damià". Això no és lloc per a una criatura». I així ho pensava fer, si l'exemple de tothom no li hagués despertat l'ambició. També els seus fills en tenien, de fam, va pensar mentre fermava el cavall a la soca d'un arbre. I encara va pensar més. Ben beneit seria, va dir-se, si no feia servir el taüt de cabàs. Així que va alçar la post, va col·locar en Vicentet a un racó del carro tapat amb una saqueta, i s'encaminà de quatres cap als prestatges del magatzem. Va tornar amb deu bacallans, posats en cura l'un damunt de l'altre, dins la capsa. Treia comptes, i pel capdavall els seus en podrien menjar tot l'any a voler. Tanmateix, aquell instant de felicitat donaria pas a un seguit d'incidents i de casualitats força desagradables per a ell. En tornar al cotxe, disposat a trabucar els bacallans i retornar el cos de la criatura al seu lloc, aquest havia desaparegut. Així que més mort que viu, va cloure la post perquè ningú no li robàs el seu tresor, i va fer un tomb pels voltants. A un camp obert va divisar na Coloma Maluquer que plorava. Na Coloma era una seixantina guillada, grossa com un bòtil i de faccions inexpressives. «Que tens Colometa?», li va demanar, empès per un pressentiment sobtat. «Aquells cans m'han pres la nina que tu tenies a la carrossa», va dir-li entre sanglots. Afortunadament, els cans anaven tan afamegats com les persones i d'en Vicentet sols quedava el cap, un tros de cama i alguns ossos esquerdats, com si fossin de gallina, i tot ho va fer desaparèixer a un pou del mateix tros. En retornar al carro, el va trobar escortat per una parella de la Guàrdia Civil. «On éreu?», li va demanar un d'ells amb males retranques. «He fet fugir uns provocadors que tiraven pedres a na Colometa», va mentir. «Pujau al carro i partiu "va dir-li l'altre". Nosaltres vos acompanyarem fins el cementiri, perquè ningú vos molesti». Ell va negar-se en rodó a acceptar la companyia, però els guàrdies insistiren per evitar que qualque boig cometés sacrilegi. «Què nomia? , va demanar un dels guàrdies, en veure que el taüt corresponia a una criatura. «Vicentet», va respondre en Damià. «Idò feis via "afegí l'altre" perquè ja put». En arribar al cementiri, hi havia el sacerdot que llegia el breviari i dos fossers que sembraven clavellers. «Què nomia?, va demanar el sacerdot al temps que es persignava. «Vicentet "va repetir en Damià. I afegí, amb la idea de canviar els bacallans del taüt per quatre pedres". Ja que no té pares podeu seguir amb els vostres resos i l'enterrarem demà». Però el sacerdot forcejava amb ell per la possessió de la caixa. «Put "va comentar quan la va tenir en les seves mans". No voldria que comparegués davant el Senyor en mal estat». De manera que va cridar els dos fossers i en un tres i no res li donaren sepultura. En acabar de tancar la llosa amb ciment, a en Damià li va escapar una llàgrima, cosa que no va passar per alt al clergue. «No ploris "va dir"li commogut" perquè ara ja deu ésser a la taula de Déu». «I jo que ho crec!», va exclamar en Damià, tot recordant que cada tall de bacallà feia tres dits de gruix.