Antich va parlar de federalisme, dilluns passat, en el Fòrum Tribuna Barcelona, i ningú no va sorprendre's. Molt possiblement, si hagués parlat d'una altra cosa hauria decebut. Al cap i a la fi, el President de les Balears ven en el mercat allò que té per vendre. M'explicaré. Maragall i Antich es necessiten. El líder català contempla amb satisfacció la cohesió del Pacte de Progrés i pensa en la possibilitat d'oferir a l'electorat de Catalunya una cosa semblant. Fet i fet, a les eleccions passades ja va aconseguir una mena d'adhesió social progressista entorn del PSC, que va estar a punt de llevar-li la cadira a Jordi Pujol. Tanmateix, aquella suma de voluntats provinents del civisme militant no deixava d'ésser una provatura de cara a aconseguir un front d'esquerres capaç d'afrontar amb garantia el postpujolisme. Inesperadament Antich li va passar davant, encara que hi ha una diferència sensible entre l'experiment maragallià, encara en embrió, i el d'Antich. Si Maragall aconsegueix pactes de govern concrets amb ERC i IC, haurà obtingut una plataforma sòlida per a tirar endavant el programa socialista amb el suport d'un nacionalisme moderat i engrescador. El vent bufa a favor de Maragall. Pujol es retira de la política activa i CIU, sense Pujol, haurà de refundar-se. I això requereix temps i meditació des dels bancs de l'oposició parlamentària. Certament ERC tindrà la clau de la governabilitat de Catalunya i si el PSC provocàs la seva desconfiança podria decidir-se per apuntalar CIU. Tanmateix, Carod-Rovira sap que l'opció nacionalista, en aquests moments, passa per substituir les actituds numantines dels convergents, per propostes de canvi arriscades que donin respostes adients a la dinàmica social. I aquestes actituds, consistents a obrir les finestres del país a l'aire que bufa fora, les ha assumides històricament l'esquerra. Així que el fet de governar a partir d'un Pacte de Progrés que doni veu a la pluralitat de les capes més progressistes de la societat catalana és, per a Maragall, el punt d'arribada, perquè li brinda la possibilitat de concretar en fets tot allò que ha predicat fins ara. En canvi, per a Antich, el Pacte de Progrés ha suposat el punt de partida d'un govern sense projecte. Afavorit per la fustigació constant de Jaume Matas i per la dreta més intolerant, com és ara la terratinent i l'hotelera, Antich sap que la seva feblesa es faria patent si tingués per aliats uns partits nacionalistes amb un missatge engrescador. Afortunadament, per a ell i per al PSOE, no és aquest el cas. UM cada cop apunta més envers un nacionalisme epidèrmic, estructurat sobre la base de les curses de cavallets, les mostres de gimnàstica dels pensionistes i una desbalearització de la comunitat. Pel que fa al PSM, és evident que la seva bona feina al front d'algunes conselleries passa desapercebuda entre l'electorat. D'altra banda, el PSM ha permès o no ha pogut evitar que Antich assumeixi, gairebé a títol personal, la defensa de la llengua i de l'esperit nacionalista que, fins ara, era el seu patrimoni electoral. Per a Antich, el Pacte de Progrés és un punt de partida que li ha de permetre assumir les tesis maragallianes sobre el federalisme. Aquí rau la seva força futura. D'altra banda, el federalisme és una via de recorregut llarguíssim que pot ésser força profitosa per a les Illes Balears abans que no s'alarmi Zapatero i posi fi a aquest somni de Praga provocat pel nostre particular Dubcek. Mentrestant, Antich va fent. En realitat, Maragall i Antich fan camí plegats. Ja ho he dit, es necessiten l'un a l'altre.