Impertinències

Ho venia a dir per un parell de qüestions que us aniré contant, si la paciència m'hi arriba, i el compressor de les obres de la casa del costat em permet concentrar-me una mica. Primer de tot això del Pla Mirall, els clots després d'EMAYA, més tard els d'ONO, llavors els d'aquell veïnat que quan posaren les canonades d'aigües brutes i netes, fa un grapat d'anys, no hi va connectar perquè com que tenia un pou negre que s'ho bevia tot (i a qualque lloc esventrava en topar la placa freàtica), però ara el pou negre s'ha estanyat i ja no hi val la sosa càustica, venga més clot. Unes setmanes més envant, altre pic els d'EMAYA que s'havien descuidat de posar una clau de pas allà on era precís que estigués. I jo repetint seguit seguit que l'escandall és el mateix si en lloc d'un home n'hi posen quatre, aconseguint d'aquesta manera que aquella feina que dura un mes, en una setmana podria estar enllestida amb moltes menys molèsties als ciutadans. Però no, venga carrers, barriades senceres fetes un Llàtzer, Sarajevo empeltat, en estat de polseguera continuada, de molèsties cròniques al personal que calla i menja morena, que ara ja ens acostumam a qualsevol cosa.

Com per exemple passejar per la voravia del passeig de Cala Gamba sense poder mirar la mar, has de mirar en terra si no et vols embrutar les sabates amb excrescències de ca, per dir-ho fi. I mira que és bo d'arreglar tot plegat: una sola sanció coenta a qualcú multiplicaria l'efectivitat. Aquí quasi tots ens coneixem, la ràdio-veu funciona amb una efectivitat de percentatge alt. Amb una multa o dues ben saboroses si hi ha reincidència, la gent es disciplinaria amb tota seguretat, ho sé cert. Però no ho fan. Tota l'atenció de la Policia Municipal està centrada en el trànsit rodat. Però en la resta de lleis i reglaments de mútua convivència cívica, tres punyetes, les miques pels polls. I vés a saber el que dóna més mala imatge ciutadana, la brutor o el cotxe en segona filera o sense papers. Que també, les normatives s'han de fer complir, no voldria ara que m'agafàssiu una paraula per l'altra. Però totes i amb la mateixa rigorositat. No fer-ho torna ser una impertinència, com deia al títol. «A mi no m'has de dir com he de fer les coses!» Veritat, senyor Fageda?

I altre pic EMAYA, que és molt retent, tampoc crec que hagi dret que, aquestes darreres mesades, sense avís previ (un temps et deixaven per davall la persiana una noteta avisadora i explicativa, i et demanaven disculpes per les molèsties), ni encomanar-se a Sant Pere ni a Sant Pau, molt sovint et tallin l'aigua així, amb una alegria irresponsable. I per més conya a les hores que t'és més necessària, o sia, entre les vuit del matí i les dotze del migdia. Adéu dutxa matinera, adéu rentadorada, (la cara te la pots rentar amb aigua mineral, un litre i mig: 100 pessetes) i el més greu, a l'hora de aposentar-te a la tassa que el senyor Roca fabricà, si a la nit anterior no has pensat a reservar un bon poal del líquid element o dos, ja has begut oli. Bono, no, oli no, una altra cosa de més retent perfum (i vostès perdonin). I tot això, així, per la cara. I la meva veïnada d'un temps, dona Maria Crespo, que se'n ben refot: ella avui en dia ja no viu per aquí. Que espavilin, deu dir. I això torna a ser una altra impertinència, et posis com et posis, supèrbia, males maneres, comandar en lloc de ben administrar així com toca. I arribant aquí, si heu tengut la santa paciència de fer-ho, pensareu ben segur: quina altra dèèèria que ha agafat en Biel nostro, avui.