Amb molta més rapidesa i eficàcia de la que podíem esperar, el senyor Joan Gaspart està deixant lliure d'obstacles el camí que durà el Barça a Segona, primera passa de cap a una estada a Segona B i a la desaparició temporal del club. Les coses no estan tan malament com aquesta descripció del panorama podria dur a suposar. No ens precipitem, i mirem un mica més lluny, a veure si d'una vegada el barcelonisme es mostra capaç d'abastar amb la mirada horitzons de futur i abandona aquest barroer dia a dia, de fer el sord a la crida peremptòria dels resultats de lligues, champions, copes i altres mandangues. Feia falta un home com el senyor Joan Gaspart per aspergir la seva mirada lúcida per un paisatge històric i moral i diagnosticar una malaltia que només es cura amb el foc, amb el descens als inferns. El Barça, gràcies a Gaspart i amb l'ajut d'aquell senyor de Don Piso, ha assolit un grau de clarivivència que li permet autodefinir-se com l'au fènix: el seu destí és esdevenir la pròpia cendra per renéixer. Ara mateix, el Barça ja és més cendra que foc, però el foc fa el seu camí, amb voracitat insadollable. Aviat el veurem en condicions de renéixer i estabilitzar-se finalment en aquella zona en què es manté la categoria sense passar massa pena.
Neguem, per tant, amb indignada energia, que el senyor Joan Gaspart sigui un inepte histericoide, un histriònic sense gràcia: i reivindiquem la seva més ampla i llarga visió de futur, la seva capacitat per dissenyar una estratègia de llarg abast, en la qual el Barça només representarà la seva directiva i cedirà la representativitat ciutadana a l'Espanyol. No es tracta d'una operació suïcida, ans al contrari: es tracta d'enviar un missatge ecumènic de normalització de Catalunya dins el cosmos o dins al caos, però normalització. Catalunya ja no necessita el Barça, perquè ara es podrà sentir a recer de l'entranyable transparència de Pasqual Maragall, que bastirà un estat federal aprofitant l'absència de Zapatero, ocupat en la renovació del pacte antiterrorista amb Arenas.
Tot això "i jo què sé què més" només cap dins un cap privilegiat "el de Gaspart, sens dubte", disposat, per assolir la glòria de la mediocritat futura, a sacrificar el present i sembrar-lo de sal, carregant-se en Llorenç Serra Ferrer i posant en mans de Reixach les restes de mil naufragis.
