Una selecció dels articles que Nadal Batle va escriure per al Diari de Balears acaba de sortir publicada. El títol del llibre és el mateix que el de la seva secció en el diari: El mal bocí (Documenta). Un títol paradoxal, perquè el Nadal públic no té cap mal bocí (i el Nadal privat, íntim, és cosa dels seus amics i amigues, que guardam el seu record amb una dedicació només comparable amb la falta que ens fa la seva companyia). És un llibre que s'ha de llegir i rellegir. Jo ho he fet i puc dir sense passió que m'ha divertit i interessat més encara que quan apareixien els seus articles. S'equivocarà, però, qui associï aquest llibre amb el personatge. L'obra d'en Nadal és la seva obsessió per aquesta terra i aquesta cultura. I la concreció d'aquesta obra és la Universitat que va aixecar i el testimoni constant de les conviccions que orientaven la seva vida. Diria més: l'obra d'en Nadal encara estava per fer. Li quedaven, quan va morir, trenta anys llargs de servei al país. Tots ens hem perdut la fèrtil maduresa d'un dels homenots d'aquest segle que ell no va poder veure acabar. Els articles són, només, l'entreteniment fecund de la seva retirada als quarters d'hivern. Mentre mirava de recuperar les forces que la Universitat li havia consumit, en Nadal ens va regalar dos centenars llargs d'articles amb la confessió sincera, i un punt descarada, de la seva manera de ser i d'entendre el món. Qui només sabia del personatge ja pot conèixer la persona. Llegir-lo va ser, i pot tornar a ser, amb la publicació del llibre, una aventura fascinant. Fins i tot per a aquells que ens pensàvem conèixer tots els seus biaixos. L'afecte no és bo per escriure, i jo el sent, i molta pena encara, per l'amic perdut. És millor deixar-lo parlar a ell. Almenys una mica. Tanmateix aquest encara hauria de ser el seu espai cada dissabte. Fa quatre anys, per aquestes mateixes dates, aquí mateix, apareixia la seva col·laboració, aquesta vegada titulada «Maduresa indigna». És molt apropiada per a aquests dies. Començava així: «En assolir l'edat en la qual la preocupació per les vanitats de l'aparença física ja no és apropiada, n'hi ha que no ens podem sostreure a la infatuació heretada de les èpoques més juvenils, quan, malgrat les evidències, pensàvem que podríem exercir cert tipus d'atracció sobre les integrants del col·lectiu format pel sexe antagònic, encara que fos per la curiositat que l'horror de la nostra presència corporal provocava. Som els mateixos que ara, a mesura que s'acosta el començament de la segona meitat de l'any, ens adonam d'un doble fenomen; ens hem oblidat de la decidida resolució de fondre les roves que hem acumulat, una empresa que ens vàrem proposar el dia de cap d'any, quan ens vàrem contemplar d'esquitllèbit en el mirall del rebedor. Amb la perspectiva de la possibilitat de fruir dels banys a la mar, tornam a prendre consciència de quin aspecte volem tenir, però ja no sabem quin mètode hem de posar en pràctica per aconseguir-ho».