El subgènere de l'insult és tan vell com el supergènere periodístic, i els seus profits "el necessari encert i el recomanable equilibri en l'elecció dels mots, l'originalitat, i el tempo, perquè ni com a pròleg ni com a epitafi té ressò ni al·licient" són indiscutibles. L'insult té contrincants d'anomenada: la correcció política, la timidesa "del llançador i del receptor, i de vegades del públic", les bones maneres que aixopluguen l'estatus quo, les expectatives sobre allò que entendran els altres a partir de les nostres paraules (tanmateix, un misteri com n'hi ha pocs) i sobretot la seva forma més depurada i danyosa, que és l'oblit, però qualsevol escrutini atzarós ens confirma que l'escarni viu i s'aferma en el llenguatge més que no en les coses quan es tracta de relatar el present i de referir-ne els protagonistes. Hi hauria una sorpresa de cal Déu davant la veu del locutor que relatés una valoració d'allò que és palesament un desastre (com ara un incendi forestal o un assassinat), i decepció si un locutor confesés fàstic pel joc d'un o altre equip de futbol durant una retransmissió esportiva, en proporció inversa a la que ens causaria l'absència d'expressions "diguem-ne insults o no" dirigides a forçar el llenguatge en el terreny polític o en la parla quotidiana dels seus protagonistes, i això indica quin és el present d'aquest inconvenient però necessari subgènere. Per assenyalar un punt qualsevol en el temps, proper, res millor que la troballa "recuperada de la lògica clàssica, gairebé com una reinauguració" d'Arzalluz: jo no li dic beneit ni a Aznar, negant-ho, per si faltava res, haver-ho dit del Rei. Fins i tot va haver-hi conat d'avís, sembla que de mantega, de la fiscalia. Sense ànim exhaustiu, s'hi han anat afegint un seguit de gets d'aquells que només se senten. Rosa Montero ha dit fa dos dies que Bush és un ximplet i un cretí. E. Haro, coses pitjors, en la línia de l'escriptor Michael Manville, que titlla el seu compatriota president de reiet cínic i plançó sense cervell. Berlusconi reclama sense adonar-se (o adonant-se'n, vist qui ha fet ministre) el vell títol de feixista. Els pilots d'Iberia són, segons els editorials, xantatgistes i sàdics. Maruja Torres es refereix al Ministeri de Defensa, ministre inclòs, com al Ministeri de Sopa de Ganso. Tots els laboristes s'han referit durant la campanya electoral a l'expremier Tatcher parlant del retorn de la mòmia, i la torna dels conservadors no ha estat de franc: de traïdors cap amunt, són els laboristes. També aquests dies Vicente Molina ha escrit que el príncep és un ciutadà disparatadament privilegiat, i no tots els científics s'han desdit d'allò que els humans "sense distinció, que ja és amollar" som una plaga. L'etapa s'ha tancat avui, en pla final d'alta muntanya, quan Jesús Caldera anuncia que el ministre Piqué acaba d'inaugurar la diplomàcia de la caparrotada, com a sinònim de gest servil. Les fronteres del llenguatge sempre són innocents i, per això mateix, dignes d'exploració. Dir idiot en anglès (o l'asshole) és una injúria greu, però el bastard no passa del per riure. L'insult, que era normal i quotidià quan anunciava i prolongava altre tipus de missatge, esdevé innocent quan només s'anuncia a si mateix i quan és rebut com un senyal de crítica resumit i abreujat, encapsulat i estandaritzat, com demanen els temps a tot allò que exigeix supervivència. La multiplicitat i el fet de provenir de qualsevol boca i de dirigir-se a qualsevol oïda el lenifiquen, i si algú ha mirat de conjuminar un libel de dues o tres pàgines per confirmar i explicar què és el que vol dir amb exactitud amb una sola paraula ho té ben clar: que s'estalviï la feina perquè serà completament inútil. Freud va encertar en dir que el primer home que canvià un cop de destral per un insult va inventar la civilització, perquè la civilització és "en tots els sentits" com una cursa per etapes. Com en tots els ordres de la cultura humana, els bons dies del passat "i del present" no fan més que pronosticar un futur resplendent, i qualsevol alternativa seria pitjor.