La sorpresa del resultat negatiu del referèndum sobre el tractat de Niça celebrat suara a Irlanda no deixa de poder ser considerada com tot un símptoma en ella mateixa; tot un símptoma, en certa manera, de la manca de preparació o de visió de la classe política europea, a la qual li passen coses imprevistes o s'ha d'enfrontar amb circumstàncies no anticipades. Sembla que no cal recordar que, per definició, al bon polític no li pot venir res de nou, o no li hauria de venir res de nou.

La trista realitat és que, a hores d'ara, sembla que no està gaire clar ni quins han estat els motius que han fet possible l'inesperat triomf del no ni, conseqüentment, quines han de ser eventualment les concessions que els altres membres de la Unió Europea han de fer al govern d'Irlanda per a justificar la convocatòria d'un nou referèndum que pugui solventar o solucionar el problema creat, que no és cap broma.

Tal vegada, la solidaritat europea entre els pobles resulta que està molt més verda que la solidaritat entre els polítics europeus? El projecte és d'una tal complexitat que encara queden massa serrells "per dir-ho així" per definir i, en conseqüència, la informació transmesa al públic resulta forçosament massa incompleta? Les diferències econòmiques entre els Estats membres "i encara més entre els Estats membres actuals i els que han presentat la seva candidatura" són potser massa fortes i provoquen necessàriament encletxes difícils de superar? D'alguna manera, la democràcia dels polítics no és exactament la democràcia dels ciutadans i tot el procés pateix un dèficit de democràcia?

Però, tal volta, encara, l'interrogant més pertinent i més punyent sigui demanar-nos què pensen, davant la gran abstenció o la indiferència de la gran majoria amb què el referèndum s'ha realitzat i la petita diferència que "en termes absoluts" han suposat els vots partidaris del no, els cent milions de polonesos, txecs, eslovacs, hongaresos, romanesos, búlgars, eslovens, estonians, letons i lituans que han posat alguna il·lusió, alguna esperança, en la seva incorporació a la Unió Europea.

Per altra banda, el fet o la feta és que els irlandesos han estat els majors beneficiaris fins ara dels fons estructurals; poden haver-ho oblidat, això, quan s'han plantejat la possibilitat de passar, l'any 2006, a ser contribuents en lloc de receptors? 22.000 milions de lliures irlandeses en trenta anys no han contribuït gens a la seva prosperitat actual? Aquesta prosperitat seria sols deguda a la seva reconeguda capacitat per atreure les inversions estrangeres? No és un poc fort que el Sinn Fein "segurament el partit que ha adoptat una actitud més combativa contra la ratificació del tractat de Niça, per raons que un servidor confessa no tenir gens clares" no hagi dit res durant aquests tres darrers decennis contra la recepció dels esmentats fons estructurals? I no està totalment fora de lloc la desgraciada manifestació de la ministra de Cultura, Siloé de Valera, quan ha proclamat que «Irlanda està més a prop de Boston que de Berlín?» I què passa respecte a tantes altres ciutats europees "i nord-americanes", caldria demanar-li-ho? I què cal pensar d'aqueix altre membre del govern, concretament el ministre d'agricultura, que ha declarat haver votat en contra del tractat després d'haver-ne fet, naturalment, campanya a favor? És clar que els polítics dels altres països de la Unió "com ja hem apuntat" no queden molt més ben parats.

Tot garbellat, un episodi que sembla indicar que el grau de claredat mental dels polítics de la vella Europa és una mica preocupant, almanco pel que respecta a la construcció europea.