La crisi que travessa l'ensenyament públic té més a veure amb les ciències socials i amb la política pressupostària que amb les humanitats. En aquesta columna s'ha parlat, en més d'una ocasió, del cas de Palma, com un mal exemple de tot el que no ha de succeir en en aquest camp. A Anglaterra, divuit anys de thacherisme ens adverteixen de quin és l'estadi següent si les institucions no es decideixen a agafar el bou per les banyes, que diria el president Antich. Diumenge, el diari El Mundo publicà aquesta nota: «Fan falta mestres? Sí, a Gran Bretanya. Per increïble que sembli, allà són fruita desitjada. Els col·legis els mimen com a futbolistes: en manquen uns deu mil i el 'quilo' de profe es cotitza. Un informe vaticina un empitjorament per als propers quatre anys. És molt probable que s'instauri la setmana escolar de quatre dies per suplir la progressiva extinció de l'especimen docent». Per aquí, no si us en recordau, aquells dos visionaris que foren Jaume Matas i Manuel Ferrer no tenien una altra idea que suprimir la «setmana blanca». Frivolitzar amb les vacances i els horaris laborals dels professors no condueix a res. O, millor dit, ens assenyala Anglaterra com a futur. El col·lectiu no té problemes salarials, però en té d'altres tant o més greus, que, per ventura, s'escapen a la lògica del sindicalisme clàssic. Cada dia que passa hi ha més baixes per malalties, el caràcter professional de les qual resulta indiscutible. No obstant això, a l'arxipèlag arxiric es continuen escoltant comentaris superficials sobre una qüestió que, pel que sembla, només es convertirà en qüestió d'Estat quan comenci a ocupar les planes de la crònica negra.