El grup socialista al Congrés dels Diputats ha presentat una proposició no de llei perquè l'assetjament moral al món del treball sigui castigat amb sancions greus com les que es deriven de l'incompliment de les normes de prevenció en el treball. Aquesta figura és molt ben descrita en el llibre L'assetjament moral. La violència perversa en la vida quotidiana, de Marie-France Hirigoyen, que fou un autèntic best seller l'any passat. El procés, que sol acabar amb la pèrdua del lloc de treball per part de la víctima, ha estat reconegut en una nota tècnica per l'Institut Nacional d'Higiene i Prevenció en el Treball com a fustigament psicològic. D'una manera molt sumària consisteix a: assignar a l'objecte del setge missions innecessàries, sense sentit, molt per davall de la seva formació i de la seva capacitat; encarregar-li treball en excés o difícil de realitzar; privar-lo del desenvolupament de qualsevol mena d'activitat; no adreçar-li la paraula, tractar-lo com si no existís; menystenir-lo públicament, difondre rumors sobre ell; ridiculitzar-lo; prohibir als companys que li parlin, no delimitar-li les responsabilitats, renyar-lo o amenaçar-lo amb sobreentesos, mai explícitament, sistemàtics canvis de funció perquè no acumuli experiència... Per ventura, alguns pensareu que és filar massa prim intentar encabir aquestes conductes en un codi legal. No obstant això, en molts de països del nostre àmbit ja s'ha fet, perquè les estadístiques són esfereïdores. A Catalunya el PSC-Ciutadans pel Canvi han decidit que portaran al Parlament la qüestió. No obstant això, sembla que els nostres progres, que en ocasions volen presentar-se com el model del futur progressista a l'Estat espanyol no s'interessen per la qüestió. En principi, podria semblar inútil, però ningú no pot discutir la utilitat que té un debat social i la importància que té per a les víctimes que el seu cas sigui airejat i comentat. Identificar les conductes també reporta beneficis. L'agressor, encara que no perdi la impunitat, sap que ha estat identificat, que se li coneixen les estratègies i que, per tant, quan actua, mostra el llautó. Davant la llei, per ventura no s'hi pot fer res. Ara bé, moralment ha estat jutjat. El sigil s'ha convertit en renou i l'opacitat, en transparència. Així, que senyor Grosske, senyora Caro, senyor Antich, senyor Sampol, senyora Munar tan innovadors com volen ser, per què no s'hi animen? Per què no s'hi animen així mateix els sindicats, UGT, l'STEI, CCOO, l'SPIB i USO?