Una amistat de molts anys amb els protagonistes d'aquest acte: el periodista i empresari Pere A. Serra i Bauzà i el professor Francesc Bujosa, m'ha conduït fins a aquesta taula. Hi som per presentar-vos un llibre editat per Lleonard Muntaner de tots dos en diàleg. Pensau que el diàleg és "deia Borges" un dels més grans descobriments de la humanitat. I aquest descobriment tingué lloc fa més de dos mil anys en una de les riberes del nostre mar.

Amb Pere Serra tenc uns deutes col·lectius i uns altres de propis. Els col·lectius: l'edició de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i la publicació del primer diari en català de les nostres illes: el Diari de Balears, per només citar els més importants. Els propis: en citaré uns pocs, però n'hi ha més. Gràcies a ell vaig conèixer Joan Miró i, a partir d'aquesta coneixença, vaig visitar-lo en ocasions diverses al seu estudi i a casa seva. També, gràcies a ell, vaig conèixer Juli Ramis. I, gràcies a ell, vaig tenir l'oportunitat de dinar amb Jorge L. Borges i conversar amb ell de literatura. Només vull dir que me'n record.

André Bazin, el prestigiós crític fundador de Cahiers de Cinéma, en analitzar el film d'Orson Welles Citizen Kane i perfilar la complexa personalitat d'aquell personatge misteriós i ambigu acaba per atendre les paraules que li aplica el seu autor. És Wells que diu: «Citizen Kane conta la investigació que emprèn un periodista que es diu Thompson per descobrir el sentit de les últimes paraules de Kane. Perquè, segons ell, les darreres paraules d'un home expliquen la seva pròpia vida. Potser això és veritat. Però ell no descobreix mai allò que Kane volia dir, però li ho descobreix el públic. La seva investigació l'ha conduït a cinc persones que coneixien bé Kane, unes l'estimaven, les altres el detestaven. Li conten cinc històries diferents, cadascuna molt parcial, de tal manera que la veritat sobre Kane no pot ser determinada, com succeeix sempre amb la veritat sobre un individu que només es configura amb la suma de tot allò que ha estat dit sobre ell. Segons alguns, Kane només havia estimat la seva mare; segons uns altres, només estimava el seu diari; d'altres, la seva segona dona, d'altres, només ell mateix. Potser els estimava a tots, potser no n'estimava cap. Només el públic en podrà ser jutge. Kane era a la vegada egoista i generós, un idealista i un estafador, un gran home i un individu mediocre. Tot depèn de qui en parla. Mai no és analitzat objectivament».

Ara pens que no us haurà sorprès que hagi començat, tractant-se d'un llibre que relata la conversa "les converses" que el seu autor, el professor Francesc Bujosa, ha mantingut amb el periodista i empresari Pere Serra, amb una referència, ni que sigui obliqua, a Citizen Kane. Potser les similituds entre el personatge de ficció d'Orson Welles i les ficcions que ens hem fet de Pere Serra no són excessives. Hi trobaríem, només que féssim un repàs general de comparació, notables diferències. Una d'elles, probablement la més important: la mediterraneïtat. Com al Citizen Kane, a Pere Serra també li agrada el poder. I algú podria pensar, però s'equivocaria, que només acumular poder i fortuna ha donat sentit a la seva vida. He dit abans que Pere Serra és essencialment mediterrani. Al llibre es dediquen moltes més pàgines a explicar de quina manera gasta els diners que no com els guanya i entre els objectes del desig trobam l'art, la bona taula, els viatges, el sexe: aquells plaers que commouen la sensualitat i que els vells moralistes consideraven els grans enemics de l'ànima humana: dimoni, món i carn. Però Pere Serra, contràriament a Faust, no necessita vendre l'ànima al diable ni signar-hi cap aliança. Els enemics de l'ànima? No penseu que Francesc Bujosa ha escrit la història d'un pecador. En Pere sap, com ho sabia Mefistòfeles, que, si no s'assembla als homes, ningú no es creurà que sigui el diable. L'astúcia i l'habilitat d'Ulisses, la fascinació per la vida de Simbad el mariner defineixen, potser més que cap altre mite, la personalitat d'un home que, tanmateix, mai no serem capaços d'explicar de manera objectiva.

A la primera solapa del llibre, l'editor, en referir-nos de manera sintetitzada la vida i els mèrits de Francesc Bujosa, ens adverteix que «sol dir que li agrada tot, manco l'òpera». I em sap greu per ell; però nosaltres hi hem guanyat amb escreix. No em negareu que el tema hauria donat per una gran òpera tota de passions exaltades i ombres tumultuoses. En Francesc, prudent i savi tanmateix, s'ha limitat a fer parlar el protagonista, a conduir la conversa amb esmenada cura, a temptar que ens expliqui la pròpia vida. El problema rau, justament, en aquest punt: mai no sabrem si en Pere Serra conta la vida a través dels filtres que ha traçat l'autor del llibre o si aquest ha caigut als paranys que li ha parat el seu personatge. De totes maneres, no és una òpera. Per això la lectura podria frustrar les expectatives morboses dels que hi cerquin l'escàndol. Ben segur que no es tracta d'una òpera, tot i que, com reconeix Guillem Frontera a la contraportada del llibre, el protagonista d'aquestes converses «ha deixat una estela de llegendes» i, una mica abans, ens parla de «l'espai escènic en el qual s'havia de desenvolupar l'acció». Francesc Bujosa ens diu a la primera pàgina que l'ha escrit, aquest llibre, des de «la vagància i la por» (pàg. 7), que l'havia iniciat amb l'afany de «saber el que Pere Serra pensa sobre la vida, sobre el territori, sobre l'art, sobre el periodisme, sobre els polítics, sobre els amics, sobre les dones» (pàg. 8) i que trobà el sentit del que volia fer en aquell principi que, pensava Darwin, marca la tasca del científic de les ciències de la vida: tractar d'explicar «com pot sobreviure una espècie en un medi determinat» (pàg. 9). «I he de dir que m'agradaria haver ajudat (...) que Pere Serra posàs en clar als possibles lectors interessats quins han estat els recursos intel·lectuals, sentimentals i físics que li han permès de triomfar "sobreviure en el llenguatge darwinista" en el difícil món de la premsa i en el més difícil, encara, de la societat mallorquina». Val a dir que aquestes claus hi són explicades des de la subjectivitat que defineix qualsevol intent de construir la memòria del passat, la pròpia representació en l'espai escènic de la Mallorca de l'últim quart del segle XX, l'autorretrat de l'home que reconstrueix la pròpia llegenda i reordena els materials que configuren la seva ficció. Els antics ja sabien que la memòria requereix una operació selectiva i, per tant "afegeix Ciceró", artística. Res no pot entrar a formar part de la memòria "deia Giordano Bruno" si no ha passat per la imaginació, si no es transforma en imatge, i la imatge es tenyeix d'afectivitat i emotivitat. Aleshores, el llibre de Francesc Bujosa ens explica, sobretot, com s'imagina Pere Serra a si mateix: què s'explica a si mateix (i a nosaltres) de si mateix. Llavors, Pere Serra, en construir-se imaginàriament a través del diàleg, s'inventa a si mateix en el relat. I és en aquest relat on Pere Serra construeix la metàfora de la seva actual identitat. Perquè, més que explicar-nos allò que ha estat la seva vida, ens explicita el que la seva vida és, justament, avui. Mentre ens parla del passat, ens revela quin és el seu present. En l'atribució de sentit que aplicam als records construïm la nostra identitat. Pere Serra és conscient de la impossible objectivitat del periodista, de l'escriptor. I jo diria: de la impossible objectivitat humana. Diu: «aquest desig meu de fer un periodisme totalment objectiu jo sé que és impossible» (pàg. 83). I aquesta afirmació em porta a la memòria una bellíssima pel·lícula de Wim Wenders: Lisbon Sthory, en la qual un periodista gràfic arriba a comprendre que els seus reportatges mai no podran ser objectius perquè rere la càmera que enregistra la imatge hi ha un ull que selecciona i enquadra, que té les seves preferències, que desestima. Un ull sobre el qual incideixen l'emoció i els sentiments.

Abans he parlat del caràcter fictici del relat autobiogràfic. Vull dir que no és allò que fingeix ésser, que potser es tracta d'una mentida, d'un simulacre; però la mentida, bé que ho sabeu, és més reveladora que la veritat. El relat autobiogràfic, perquè està determinat per l'impuls creador i, per tant, imaginatiu, incita a donar forma a l'experiència viscuda. En donar-li forma, en ordenar-la, aquella experiència es falseja. Això és el que volia dir-vos: Francesc Bujosa ha incitat el seu protagonista a parlar. I ho ha fet amb admirable enginy. Pere Serra ens parla del seu petit país: la vall de Sóller, del port, dels arbres vells: les oliveres, les alzines, els garrovers. I ens parla amb el ressò dels poetes de l'Escola Mallorquina, com si tingués Horaci i Virgili a la memòria. Ens parla dels perfums recordats de la infantesa: l'olor de l'anfós escabetxat que cuinava sa mare, dels ocells de Cals Reis, la finca de l'avi dins el terme d'Escorca; ens hi parla dels frares que afaiçonaren la seva formació escolar. I una lliçó ben apresa del pare Vanrell: «Un dia em va fer repetir fins a cent vegades que un zero a l'esquerra no val res i cada pic que ho deia em pegava una llosca» (pàg. 39). Ens parla de l'economia d'aquell petit món: l'oli, la taronja, els teixits; de les exportacions, de l'emigració. De la història familiar: l'avi metge, els oncles, el pare... De la tertúlia de l'apotecari Torrens, on l'avi va conèixer els pintors modernistes: Santiago Rusiñol, Joaquim Mir... I m'ha agradat veure-li relatar de memòria la Faula de Guillem de Torrella, integrada en el patrimoni de l'imaginari solleric. Hi parla de periodisme, "convendria recomanar la lectura d'aquest llibre als estudiants de periodisme, als joves que tot just ençaten l'exercici de la professió. Ben segur que hi trobaran algunes claus per a la supervivència. I referències importants de la història del periodisme mallorquí. Cada episodi es tanca amb una visió del paisatge, especialment referida a la llum del dia. Com Shérèzade, la narradora de Les mil i una nits, Francesc Bujosa s'atura de contar en arribar l'alba. Pere Serra parla, llavors, del diari Última Hora, de la nova manera de fer periodisme, com una proposta inquietant i nova. Hi ha en el seu èxit professional i econòmic gairebé una obscura venjança: «Amb l'èxit econòmic que he aconseguit, he reivindicat la meva adolescència i he fet callar tots aquells que havien fet pronòstic que no seria res mai» (pàg. 90). I parlarà d'art: de Tòfol Pizà, de Juli Ramis, de Joan Miró: «Hi ha en l'obra de Miró una alegria immensa de viure i aquesta alegria és produïda per la llum de Mallorca» (pàg. 145). Pot ser tendre i crític alhora amb els seus contemporanis. I, si vol, d'una duresa despietada: «Jo he respectat sempre "diu" la llibertat del periodista encara que més d'una vegada vagi en contra dels meus interessos econòmics o de les meves bones relacions socials» (pàg. 154). I jo ho crec, això. Però també crec que, a vegades, la categoria moral d'alguns dels seus col·laboradors "no de tots, sortosament" ha estat molt per davall de la del seu patró. Pagaria la pena d'investigar l'ús que n'han fet alguns periodistes d'aquella pregonada llibertat d'expressió, en ocasions al servei de l'autoodi, de la frustració recalcitrant, de la insostenible mediocritat i de l'enveja.

Mirau per on, la construcció autobiogràfica de Pere Serra ens mena a l'admiració de la virtut. Expliquen que l'emperadriu Eugenia de Montijo, tan recantada en cobles i romanços, era més admirada pels seus vestits que no per les seves virtuts. Contràriament, Francesc Bujosa aconsegueix que admirem Pere Serra per les seves virtuts i ens hi deixem seduir.

Tinc confiança en el judici de la història, afirmava sovint François Mitterrand. La dreta francesa diu que ho deia convençut que la història només reté, en el millor dels casos, una part de la veritat. La història només reté, m'atreviria a proposar, en el millor dels casos, una part de la mentida. Però ja sabem que la mentida és més reveladora que la veritat.

Un vell canceller austríac classificava els polítics en tres categories: els que pesquen, els que pesquen en aigües turbulents i els que enterboleixen l'aigua per poder-hi pescar. Pere Serra ens ha ensenyat a pescar en aigües plàcides i en aigües exaltades. Els qui n'han après més aviat han estat Francesc Bujosa, l'autor del llibre, i Lleonard Muntaner, el seu editor. En Francesc diu que, a vegades, acompanya en Lleonard a pescar «per davant Refaubetx, uns peixos que sospit que no existeixen» (pàg. 9). Us assegur que han après la lliçó i saben, ben de cert, on són les pesqueres.

El diàleg entre el professor Francesc Bujosa i el periodista i empresari Pere Serra s'inicia dia quinze de març de 1996, a ran d'un mural de ceràmica d'Eduardo Chillida, a l'empar de les muntanyes que tanquen la vall de Sóller. Es conclou dia devuit de novembre de l'any 2000. Quan en Francesc li pregunta, cap al final, de quina manera faria el resum de la seva vida, en Pere contesta amb aquells versos de Ronsard, tan estimats: «Viviu, si em voleu creure no ho deixeu per demà: colliu ara mateix les roses de la vida» (pàg. 181). I en Francesc respon, quasi parafrasejant Salvador Espriu: I digui tot el poble amén.