Aquestes són les paraules, l'aclucada de l'ull esquerre i un somriure mig dissimulat denoten l'expressió d'alegria i tendresa, d'il·lusió d'un ja no tan petit amic meu, que coneix perfectament el que és viure dintre d'un hospital i que poden representar el sentiment de la major part dels infants que, any rere any, hi passen. Vosaltres amb el posat desvergonyit de metgesses/es i infermeres/ers transformats en comediants, amb els nassos i les bates més divertides que mai s'han passejat pel nostre entorn, els fets, les cançons..., transformau la fredor i rigidesa de les sales en un lloc idoni per l'entreteniment i la diversió, canviau el rostre desconfiat dels nins, descobrint-los el somriure fresc i gratuït que només la infantesa sap donar. El vostre art és com una espècie d'anestèsia que converteix actes dolorosos en trivials, alleugeriu el patiment físic i mental dels que allà es troben, ajudau a fer dels hospitals un lloc més agradable pels que hi passen petites o llargues estades i vos convertiu en referència, la vostra hora ja no són ni les sis, ni les set, és l'hora dels pallassos.

I per a mi, què representau?, potser mai vos n'heu adonat que també podíeu representar qualque cosa per a mi? Quan us veig, quan sent les vostres dolces i delicades veus entonar aquelles cançons que vaig sentir durant la meva infància, i que més tard també escoltaren els meus fills, l'emoció m'ennua la gola i necessit esforçar-me perquè la humitat dels meus ulls no em delati. També sou importants per tots nosaltres, ja que rompeu el gel que a vegades ens envolta, despertau la tendresa i ens feis sentir més solidaris i humans.

Per tot això, i el que no he sabut escriure però que tenc ben guardat dins el meu cor, vos don les gràcies a tots vosaltres i als que indirectament fan possible aquest petit miracle quotidià que des de fa uns anys albiram pels nostres hospitals.

«Avui és dimarts! Què bè! Avui vénen els pallassos».