Sembla que a Mallorca hi ha gent molt ofesa, però que molt ofesa. El motiu és la ferida que els han infringit des del Govern amb això de voler regular una mica la facturació turística. El problema és que tots, absolutament tots a aquesta illa tenim més que motius per sentir-nos ferits. Ferits en la nostra intimitat o en la nostra publicitat, i sent com és aquesta l'illa dels ferits "sense arribar a les cotes de Molokai (Hawaii)" no hi ha manera de sortir-se'n perquè les ferides són cròniques per a uns i, pel que sembla, profundes per a d'altres. Jo, ferit com qualsevol altre, som dels que tenc ferida crònica. Segons com, no hi pens fins al punt que ja m'he avesat a viure així d'ofès. Tot això tenc guanyat.

Ara he vist les cares llargues de l'elit econòmica d'aquesta illa. I en fan de mala cara! No ens diuen mentida quan parlen de l'ofensa que han rebut! No sé si hi ha teràpia possible per a una societat tan dividida, millor dit, tan segmentada. Els de la ferida crònica vivim així perquè no sabem fer-ho d'una altra manera; fins i tot hem arribat a creure que això del canvi no és per a nosaltres. Els de la ferida recent no es donarien per satisfets ni amb la retirada definitiva de l'únic impost que els treu la son perquè, dirien, el mal ja està fet. Ara per ara la medicina no té cap remei per a guarir aquestes ferides. La teràpia la trobaríem, uns i altres i si ens interessàs trobar-la, en el sentit de la disciplina, la responsabilitat i la capacitat per assumir compromisos. Ja ho sé, parlam de derrotes. I són derrotes perquè, malgrat la inversió en hores de feina i la gent dedicada a regenerar la Mallorca emmalaltida, seguim sent una societat debilitada en allò més necessari per sortir-nos-en amb èxit: la confiança en nosaltres mateixos i en les nostres pròpies capacitats. Depenem massa dels altres, econòmicament, políticament, jurídicament i malgrat que això és inevitable, no acabam "els mallorquins" de posar-nos d'acord en cap projecte que parli de futur.

Per què deu ser això? Els bascos parlen de desarmar-se verbalment, a nosaltres no ens cal, però el que sí hauríem de fer és desinflar, refredar, asserenar l'ambient per poder fer una digestió lenta. A Mallorca hi ha massa acceleració en tots els sentits i sembla que ningú no és a temps d'arribar enlloc, i ara no parl d'anar amb cotxe. En aquesta agitació, tots ens hi trobam sucant-nos més i més les pròpies energies fins al punt que s'envaeixen tots els espais vitals.

La febre, en els ferits crònics, pot arribar a ser tan ridícula com fer, fer i fer sense mirar mai els resultats. El que importa és actuar, ser present, deixar-se sentir sense que es vigili què és el que es diu, com ens veuen, de què ha servit el que hem fet. Són fugides cap endavant que personalment poden conhortar a qui les practica, però que l'únic que fan és voler justificar incoherències. Trobar-me amb algú que sempre corr o que en du moltes entre mans altre temps em podia fer creure que es tractava d'algú que gaudia de gran èxit professional. Avui, puc pensar que es tracta d'algú desorganitzat, que no té estratègies o que, si les té, són errònies. I és que aquest estrès que mostren alguns de la ferida crònica ens l'han traspassat els de la ferida encara recent. No podem caure en el parany de mesurar els resultats sols en termes de quantitats: hem presentat tants de projectes, hem fet tants de manifests, hem arreplegat tantes coses, hem rebut tants de correus... Això és viure les situacions sense deixar que les situacions ens facin viure.

Ara bé, potser l'extensió progressiva de l'estrès a totes les capes de ferits "crònics, recents i futurs" pugui ser considerada com una convergència, fins i tot com una solució per espassar-se tots els mals i estar, així, entretenguts. Si tothom es posa a córrer, si tothom «fa coses», qui es dedicarà a la reflexió? Qui pensarà? I pensar és molt complicat, no tothom ho sap fer, es requereix bagatge i gens, gens d'estrès.