Sembla que a Mallorca hi ha gent molt ofesa, però que molt
ofesa. El motiu és la ferida que els han infringit des del Govern
amb això de voler regular una mica la facturació turística. El
problema és que tots, absolutament tots a aquesta illa tenim més
que motius per sentir-nos ferits. Ferits en la nostra intimitat o
en la nostra publicitat, i sent com és aquesta l'illa dels ferits
"sense arribar a les cotes de Molokai (Hawaii)" no hi ha manera de
sortir-se'n perquè les ferides són cròniques per a uns i, pel que
sembla, profundes per a d'altres. Jo, ferit com qualsevol altre,
som dels que tenc ferida crònica. Segons com, no hi pens fins al
punt que ja m'he avesat a viure així d'ofès. Tot això tenc
guanyat.
Ara he vist les cares llargues de l'elit econòmica d'aquesta
illa. I en fan de mala cara! No ens diuen mentida quan parlen de
l'ofensa que han rebut! No sé si hi ha teràpia possible per a una
societat tan dividida, millor dit, tan segmentada. Els de la ferida
crònica vivim així perquè no sabem fer-ho d'una altra manera; fins
i tot hem arribat a creure que això del canvi no és per a
nosaltres. Els de la ferida recent no es donarien per satisfets ni
amb la retirada definitiva de l'únic impost que els treu la son
perquè, dirien, el mal ja està fet. Ara per ara la medicina no té
cap remei per a guarir aquestes ferides. La teràpia la trobaríem,
uns i altres i si ens interessàs trobar-la, en el sentit de la
disciplina, la responsabilitat i la capacitat per assumir
compromisos. Ja ho sé, parlam de derrotes. I són derrotes perquè,
malgrat la inversió en hores de feina i la gent dedicada a
regenerar la Mallorca emmalaltida, seguim sent una societat
debilitada en allò més necessari per sortir-nos-en amb èxit: la
confiança en nosaltres mateixos i en les nostres pròpies
capacitats. Depenem massa dels altres, econòmicament, políticament,
jurídicament i malgrat que això és inevitable, no acabam "els
mallorquins" de posar-nos d'acord en cap projecte que parli de
futur.
Per què deu ser això? Els bascos parlen de desarmar-se
verbalment, a nosaltres no ens cal, però el que sí hauríem de fer
és desinflar, refredar, asserenar l'ambient per poder fer una
digestió lenta. A Mallorca hi ha massa acceleració en tots els
sentits i sembla que ningú no és a temps d'arribar enlloc, i ara no
parl d'anar amb cotxe. En aquesta agitació, tots ens hi trobam
sucant-nos més i més les pròpies energies fins al punt que
s'envaeixen tots els espais vitals.
La febre, en els ferits crònics, pot arribar a ser tan ridícula
com fer, fer i fer sense mirar mai els resultats. El que importa és
actuar, ser present, deixar-se sentir sense que es vigili què és el
que es diu, com ens veuen, de què ha servit el que hem fet. Són
fugides cap endavant que personalment poden conhortar a qui les
practica, però que l'únic que fan és voler justificar
incoherències. Trobar-me amb algú que sempre corr o que en du
moltes entre mans altre temps em podia fer creure que es tractava
d'algú que gaudia de gran èxit professional. Avui, puc pensar que
es tracta d'algú desorganitzat, que no té estratègies o que, si les
té, són errònies. I és que aquest estrès que mostren alguns de la
ferida crònica ens l'han traspassat els de la ferida encara recent.
No podem caure en el parany de mesurar els resultats sols en termes
de quantitats: hem presentat tants de projectes, hem fet tants de
manifests, hem arreplegat tantes coses, hem rebut tants de
correus... Això és viure les situacions sense deixar que les
situacions ens facin viure.
Ara bé, potser l'extensió progressiva de l'estrès a totes les
capes de ferits "crònics, recents i futurs" pugui ser considerada
com una convergència, fins i tot com una solució per espassar-se
tots els mals i estar, així, entretenguts. Si tothom es posa a
córrer, si tothom «fa coses», qui es dedicarà a la reflexió? Qui
pensarà? I pensar és molt complicat, no tothom ho sap fer, es
requereix bagatge i gens, gens d'estrès.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.