La visita de l'ambaixador

L'ambaixador de l'Iran a Espanya, Hassan Shafti, va visitar divendres passat el Consolat de Mar. De bon matí, mentre es pentinava, el President Antich va mirar-se en el mirall del menjador i, cara a cara amb ell mateix, va demanar-se si per ésser polític n'hi ha prou essent un bon gestor del cabal públic o si és necessari, a més a més, ésser un referent de la consciència col·lectiva. Va pensar-s'ho. Tanmateix, en acabar de fer-se el ris de damunt el front, havia arribat a la conclusió que per ésser president s'ha d'ésser un punt de referència de la conducta ciutadana, perquè si no, ja la pot exercir un prejubilat de Banesto (amb tots els respectes pels empleats de banca). De manera que va decidir escoltar la veu de la seva sensibilitat i cantar-li'n quatre de fresques al tal Hassan Shafti. Per quin motiu? Per la ignomínia última dels iranians que commou Europa. Us en faig cinc cèntims: la justícia iraniana ha ordenat l'execució a pedrades d'una dona de trenta-sis anys, pel fet d'haver descobert que vuit anys enrere havia fer d'actriu porno. El President Antich va tossir, davant el mirall, per aclarir-se la veu, i va recitar amb to potent, de baríton: «En nom de la dignitat de les persones, li prec que abandoni immediatament aquest edifici que és símbol de les llibertats populars». Ho va dir amb tanta convicció que, en sentir-lo, Conxa va deixar de rosegar avellanes i la gallina del corral va avançar la posta. Ja en el cotxe, frec a frec amb Pere Fullana, va demanar-li el President, a aquest. «Pere, va ésser en Churchill qui va afirmar que la llibertat dels pobles és l'expressió de la dignitat individual dels homes i dones que els formen?» Fullana, que berenava d'un plàtan, gairebé va fer mala via. «No ho crec», va articular amb la boca plena. «Idò, qui creus que va ésser?», va insistir el President. «No ho sé "va respondre-li Fullana". Potser el Capitán Trueno». En arribar el President al despatx, ja l'esperava el Director General de Presidència, Antoni Reynés. «L'ambaixador iranià és a la sala de visites», va anunciar-li. «I si em negàs a rebre'l?», va insinuar-li, el President, més estufat que el quic de brega de Son Brondo. «I si en saber-ho Zapatero s'enfada?», va reflexionar Reynés en veu alta. «I per què s'ha d'enfadar?», va demanar-li, a la vegada, el President, ara una mica més arrufat. «Perquè per grossa que l'hagi feta, mai no pot arribar en dolentia ni a les soletes de les sabates d'Arzallus!», va exclamar Reynés. «Pensa tu! "va dir, armant-se de raó el President". Shafti no es rebel·la contra els jutges que, a Teheran, condemnen les dones a morir a pedrades». I va afegir, reptador: «Ja em diràs què ha fet Arzallus». Va replicar-li, Reynés. «Es menja els infants, com en Pep des Mostatxos», va afirmar. I afegí per tal de reblar el clau: «Se'ls menja amb patates fregides». Va romandre pensatiu, el President. Potser en feia un gra massa condemnant l'Administració iraniana per quatre pedrades. Al cap i a la fi, el seu admirat Savater no n'ha fet cap condemna explícita, del règim iranià. «Què li hem de regalar a l'ambaixador?», va demanar a Antoni Reynés, encara una mica enfurismat. «Allò que més el satisfarà seran mitja dotzena de macs de torrent», va suggerir aquest. I així ho feren. I l'encertaren. Hassan Shafti no va dissimular la seva satisfacció en veure les pedres i, per tal de provar-les, va fotre pedrada a un moix que tocava el flabiol a unes teulades i el va deixar més coix que en Romanones. Aleshores, l'ambaixador iranià va desfer-se en elogis respecte a la pedra mallorquina. Eren pedres cantelludes, aptes per a matar. I va calcular que amb dues pedrades com la que havia clavat al moix, n'hi hauria a bastament per a escapollar qualsevol adúltera. Tal cosa va afalagar el sentiment nacionalista del President, i no va poder estar-se de fer referència als tiradors de fona que acompanyaven Anníbal, ni a un paisà seu que feia volar els còdols i cada dissabte vespre deixava la plaça d'Algaida a les fosques. Va interessar-se força per aquestes històries, l'ambaixador, i no va poder estar-se d'establir similituds entre el poble iranià i el mallorquí. La conversa va ésser franca i agradable. Tant, que l'ambaixador va anar-se'n ben convençut que el fet d'ajusticiar les dones a pedrades no entela la imatge de poble culte que té l'Iran a l'estranger. El President Antich va coincidir amb Antoni Reynés en la impressió de bonhomia que traslluïa l'ambaixador. «I ara què hem de fer?», va demanar el President a Reynés, en veure que aquest consultava l'agenda. «Hem d'anar a presidir una manifestació per a la protecció de les papallones orfes», va dir-li aquest. «Idò som-hi», va dir el President. I prengueren portal. Abans de sortir, va estar a punt de passar-se la pinta davant el mirall del seu despatx. Però ho va deixar anar.