Si les grans vies de comunicació insular han de ser o no han de ser autopistes, és una qüestió sobre la qual servidor no dispòs de cap fonament que em permeti perorar (i menys, encara, «reflexionar», que és el que ara fa tothom, verge santa!: l'art reflexiona, la cuina és un espai de reflexió interdisciplinar, la dansa és un compromís de reflexió multicultural, un balcó d'una casa de pisos és una reflexió històrica... Feim oi.) Bé, perorar és una altra cosa, normalment es perora sobre les coses de les quals es té poca informació i moltes ganes de xerrameca. Servidor he de confessar, sense que això tengui cap significància, que la llista de coses sobre les quals no sabria què fer, quines decisions prendre, s'allarga cada dia "i creix proporcionalment la meva admiració pels governants discrets i totes les persones que saben què s'ha de fer en cada moment. Podria dir, no obstant això, que una simple observació ens permet augurar infal·liblement el col·lapse de totes les autopistes mentre se segueixin projectant sense l'ajut d'unes normes determinades: les que impedirien que aquestes artèries siguin vampiritzades per grans extensions comercials, per macrocentres d'oci, per urbanitzacions, polígons industrials i altres formes de depredació de territori. Les autopistes han de servir, crec, per comunicar els distints nuclis de població amb la major comoditat i eficàcia, però, tal i com veim que passa tant aquí com arreu, se'n beneficien sobretot els grans «tinglados», que xuclen milers d'automòbils, que són, a la vegada, els que les col·lapsen. La vista aèria de Mallorca descobreix un paisatge de grans extensions comercials, clavades com paparres al costat d'autopistes, autovies i vies de cintura. No se'n salven, tampoc, les carreteres més transitades. Ara ja hi ha unes quantes hores cada dia en què autopistes i vies de cintura presenten embuts mals de passar, i els seus usuaris i víctimes es pregunten què passarà, per exemple, quan s'inauguri el complex de cines i altres establiments en el terme municipal de Marratxí: una altra paparra insadollable, però aquestes encara són pitjors, perquè les altres arriba un moment en què, de tanta sang, es moren: aquestes, al contrari, quanta més sang beuen, més en necessiten. Els hem de pagar entre tots les artèries?
Quin doi: és clar que sí, ja que no sabem imaginar la realitat d'una altra manera.
