Miquel Payeras

L'esquerra alternativa

Miquel Payeras23/05/01 0:00

El passat cap de setmana es constituïa l'embrió, tipus plataforma (tractant-se d'esquerranosos com cal, no podia ser d'altra manera), d'una mena de partit, coalició o federació d'associacions i partits ecologistes, esquerrans alternatius, antiglobalitzadors, pacifistes, feministes i etcètera, que a tot Espanya impulsen independents com José María Mendiluce i partits com Iniciativa per Catalunya. No cal trescar molt per veure-hi l'enèssim intent de repetir allò que totes les vegades, fins ara, ha fracassat: la creació de l'espai d'esquerra alternativa al PSOE que substituesqui el decrèpit PCE. Des dels temps de Gerardo Iglesias, aquesta il·lusió ha estat el constant nord d'actuació de molts milers de votants d'esquerra, desencisats de l'actuació governamental del PSOE i de la manca de realisme polític del PCE. Va fracassar Esquerra Unida i els posteriors intents de desmarcar-se de l'anguitisme seguiren el mateix camí. Gairebé tots els impulsors d'aquestes operacions acabaren més o manco dins l'òrbita del despatx comú de l'esquerra, el PSOE. Estam davant de la repetició de la jugada? Per ventura no, perquè en aquest cas hi juguen alguns elements nous. Primer, l'entitat i prestigi de gent independent, com el mateix Mendiluce (al qual qui sap si se li podrien afegir noms il·lustres de l'ecologisme i el sindicalisme), que no han usat la independència com a pont de conveniència personal per trobar acollida sota diverses sigles diferents, sinó que ha estat marca de la seva actuació, la qual cosa els portat no pocs problemes amb els partits. D'altra banda, el fet que hi hagin estat presents partits orgànicament sòlids, con Iniciativa per Catalunya, o bé amb una pràctica política realista, adoptada a base de no pocs problemes derivats del traumàtic pas del no res al poder, com Els Verds de les Illes Balears, permet suposar que les alegries antisistema que han caracteritzat experiments anteriors (i que al cap i a la fi no han estat més que l'excusa darrere de la qual s'ha amagat la impotència política pròpia) és probable que ara no es produesquin. De tota manera, i al marge que s'aconseguesqui o no convertir en realitat aquesta nova força a tot Espanya, el simple acte de l'altre dia presenta una peculiaritat en clau estrictament balear que pot arribar a ser important.

Efectivament, Els Verds de Mallorca estan aliats amb EU però han participat en l'experiment comentat (IU no hi és, com és obvi), i fins i tot amb cert protagonisme, ja que la consellera verda Margalida Rosselló hi intervengué per fer propaganda de la via balear. Això, aparentment, és una contradicció.

Per una banda Els Verds mallorquins estan dins un experiment que es fa clarament contra IU i per l'altra, tenen una necessitat imperiosa de mantenir la coalició amb EU a Mallorca perquè sinó, cap dels dos obtendrà representació. Per tercera banda, el PSIB necessita desesperadament que la coalició es torni fer, i obtengui escó, perquè sinó el PP seria el beneficiat de la no entrada d'EU-Els Verds per Mallorca, la qual cosa podria significar tant com que Antich no seguís de president el 2003. Tenint en compte, per quarta banda, les bones relacions entre Grosske i Antich i que els ecologistes mallorquins s'estimen més Antich conegut que no res per conèixer, la conclusió de la carambola a les quatre bandes és que la tal plataforma d'esquerra alternativa, per a tot Espanya, no pot mai entrar en contradicció real amb la coalició per Mallorca d'EU i Els Verds. Com solucionar l'aparent embolic? Realment serà necessari que els de Grosske i Rosselló facin una feina fina per trobar solucions que ara per ara són males de veure, però que segur que se produiran perquè és impensable que trenquin la coalició. Ja es veurà com s'ho munten, però en els aires illencs no es veu res més que el manteniment d'aquesta coalició EU-Els Verds, perquè en depèn, almanco en bona part i tal com es veu ara mateix, la permanència a la presidència d'Antich.