L'acomiadament de la política activa de Joan Antoni Ramonell ha permès a la dreta retrobar-se amb ella mateixa. I seguint el costum tradicional, s'ha retrobat a la taula. A la gent del Partit Popular li feia falta una cosa així, perquè la patacada d'Euskadi encara li cou, tot i l'anàlisi rigorosa que n'ha fet el senyor Aznar. Segons el President espanyol les seves hosts no han perdut, sinó que els bascs s'han equivocat de no votar-les. Més concretament, no són, els bascs, prou madurs com per entendre el missatge excels del senyor Mayor Oreja, de manera que pel fet de ser curs de gambals se'n van a depositar el vot i voten just l'opció que no els convé. Els espanyols que, a jutjar pels acudits que propalen tertulians de taverna i oficinistes desenfeinats, ja tenien els seus dubtes sobre la intel·ligència del poble basc, ara ho hauran vist del tot clar. Si els ciutadans d'Euskadi fan el que fan és perquè no n'hi ha més, això és tot. En contraposició a ells, el senyor Aznar és una llumenera, és evident. Potser per a oblidar-se d'Ibarretxe, d'Arzallus i de la gent d'allà dalt, la dreta mallorquina va acudir a l'àpat de Los Patos disposada a exhibir tot el seu encant. Quan pretén cohesionar-se o esvair dubtes, la dreta s'asseu a taula. És una percepció errònia, el fet de suposar que la dreta supera les seves afliccions a l'església. Per a ella, l'església sols és un referent històric i estètic. Allò que fa, la dreta, és recomanar a les classes populars que facin oració quan trona, perquè la barrumbada els aplegui a cobro. Quan les coses van remogudes, qui no té res sol perdre-ho tot. I qui ho té tot, no sol perdre res. A diferència dels perdedors de la vida, la gent de la dreta "de la dreta tradicional: la dels consells de direcció i de les casernes, dels terratinents i dels inversionistes" s'anima i es consola entorn d'una taula a la qual hi hagi de tot. Joan Antoni Ramonell és prou viu per a saber allò que agrada a la seva gent: a la dreta de sempre, que és la seva, i a la dreta regionalista que és, si en voleu un referent, la del batle de Sineu. En aquestes ocasions tan assenyalades, el menú no sol ésser gaire complicat, que no tots els seguidors de Romanones han sopat a La Tour d'Argent. Un menú habitual consisteix en un plat de frit amb dos tassons de claret d'aperitiu, rostit de be i de porcella amb vi de potada, i plàtan amb bessons acompanyat d'herbes seques i dolces. La persona corrent, que és de dretes, alimenta la seva ideologia a partir de la por que li fan les dels altres. La dreta de dalt no té por de res, perquè sap que a dalt tot és dreta. Així com en el cel tot són sants, en els àtics únicament s'instal·len els despatxos dels presidents i les sales de juntes dels consells d'administració. A posta la dreta no té por ni de la derrota. I sempre és a punt per a la festa. La dreta s'ho passa d'allò més bé quan es vulgaritza. A l'àpat de Los Patos "restaurant que és propietat del batle de Sa Pobla des d'abans del Pla de Xoc", dona Maria Antònia va ballar d'aferrat amb Gabriel Cañellas. Va ésser a les postres, quan el senyor Cañellas devia estar ple com un ou. Per què ballaren plegats? La senyora Munar té una concepció draculiniana de la política, i per deformació professional l'ha traslladada a tots els àmbits de la vida. I el senyor Cañellas està ressentit amb els seus, que són els únics que el poden ofendre, perquè l'esquerra no li lleva la son. La dreta ha fet extensibles a tots els seus rivals, les paraules del senyor Aznar en referència als bascos. Els pobles s'equivoquen, la dreta no. Fins i tot el senyor Matas "que n'era l'excepció", ara que ha prescindit del senyor Mato, és ben possible que tampoc no l'erri tan sovint. Per això i perquè és primavera, en el sopar de Joan Antoni Ramonell la dreta va brillar esplendorosa i plural. Hi havia la dreta per antonomàsia "és a dir, la dreta espanyolista", la dreta regionalista i el senyor Hidalgo que és de Salamanca. Ballaren fins tard. Podien fer-ho sense un ai al cor, perquè van per bon camí. Mai no s'equivoquen. Quina sort!