Quan era al·lot, o al·lotot "vull dir que no puc precisar
exactament els anys que tenia" les festes del meu poble d'adopció,
Son Ferriol "les dels quintos o les dels vells" sempre solien tenir
el mateix final: el diumenge, el grup local representava una
comèdia popular mallorquina (L'herència d'en Toni Fabioler, Can
Miraprim...). A més, els dos o tres actors més etxerevits, o a
vegades, fins i tot, el més còmic, representava un petit sainet o
un monòleg. Era el colofó, allò que mancava per acabar de fer la
befa. Tanmateix, el sainet no s'anunciava al programa, però tothom
sabia que hi seria i ningú no es movia de la cadira esperant que
els actors s'eixugassin una mica la suada, canviassin, si el guió
ho exigia, dos o tres mobles del decorat, i començassin a
escenificar la intranscendent bufonada.
Aquesta setmana, quan vaig sentir la crònica del senat on CiU
interpel·lava la ministra de cultura i aquesta, sense que li
caigués el rímel de la vergonya, es desdigués d'allò que va
declarar a un diari estatal, no sé per què, em va venir al cap
aquells finals de festa de la meva joventut. Era previsible aquest
final. Voldria creure que no fou premeditat i tot, com una conxorxa
grotesca. Diria molt poc en favor de la classe política. M'estim
més pensar, com així ho insinuava a l'article de la setmana
passada, que fou una jugada d'estratègia hipòcrita de la ministra.
Era temps de campanya electoral i la ministra havia de dir allò que
va dir perquè s'havia de recórrer a qualsevol enginy, fins i tot el
de la mentida o el del disbarat històric, per esgarrapar algun vot.
I CiU havia de fer també el seu paper: donar a entendre que és un
soci tàcit del PP però que no combrega amb segons quines tesis. Tot
plegat permeté que la ministra es desdigués, rectificàs. Ja ho
podia fer, millor dit, ho havia de fer, havia de rentar forçosament
aquell pecat per dues raons: la primera, perquè era dur damunt
l'esquena una màcula innecessària, fins i tot, indigna per a una
catedràtica d'universitat, ex-Bandera Roja, tres anys a una
universitat americana, pintora, doncs, culta, rica, desvetlada i
feliç, que diria n'Espriu; la segona raó deriva de la primera, la
mentida ja havia fet, si n'havia de fer, els seus efectes, havia
estat amollada en plena campanya electoral i ara, un cop recomptats
el vots, calia evitar-ne els efectes secundaris. La intervenció de
la ministra al Senat fou tan redemptora com la darrera confessió
d'un cràpula integral o, dit en terminologia més moderna i
ajustada, com si s'hagués pres la píndola del dia després. Ni més
ni pus!
Així, passat per la bugaderia del Senat, gràcies a l'efecte del
detergent CiU, que alhora neteja i perfuma fins i tot les taques
més infectes, la màcula de la ministra, en comptes de ser avaluada
com allò que realment és: l'essència del pensament subliminal
espanyol, passarà a la posteritat amb la indulgència plenària de
ser una frase pronunciada dins el context de l'escalfor
incontrolada d'una campanya electoral on valia tot; ni que fossin,
les paraules de dona Pilar, el producte del trencament del condó en
un moment d'indissimulable orgia patriòtica. Per això necessitava
la píndola del dia després i CiU, a posta o sense voler, però de
forma gratuïta, la hi proporcionà. D'aquesta manera mai no es
fecundarà el disbarat històric. I la ministra tornarà a ser una
persona digna i respectada, seriosa i amb un pèl de rigorositat.
Com aquell treballador de la banca de Son Ferriol, respectuós i
honorable, que el dilluns de festes, com cada dilluns, es posava la
corbata aliè a les bufonades sainetesques que just unes hores abans
havia interpretat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.