Quan era al·lot, o al·lotot "vull dir que no puc precisar exactament els anys que tenia" les festes del meu poble d'adopció, Son Ferriol "les dels quintos o les dels vells" sempre solien tenir el mateix final: el diumenge, el grup local representava una comèdia popular mallorquina (L'herència d'en Toni Fabioler, Can Miraprim...). A més, els dos o tres actors més etxerevits, o a vegades, fins i tot, el més còmic, representava un petit sainet o un monòleg. Era el colofó, allò que mancava per acabar de fer la befa. Tanmateix, el sainet no s'anunciava al programa, però tothom sabia que hi seria i ningú no es movia de la cadira esperant que els actors s'eixugassin una mica la suada, canviassin, si el guió ho exigia, dos o tres mobles del decorat, i començassin a escenificar la intranscendent bufonada.

Aquesta setmana, quan vaig sentir la crònica del senat on CiU interpel·lava la ministra de cultura i aquesta, sense que li caigués el rímel de la vergonya, es desdigués d'allò que va declarar a un diari estatal, no sé per què, em va venir al cap aquells finals de festa de la meva joventut. Era previsible aquest final. Voldria creure que no fou premeditat i tot, com una conxorxa grotesca. Diria molt poc en favor de la classe política. M'estim més pensar, com així ho insinuava a l'article de la setmana passada, que fou una jugada d'estratègia hipòcrita de la ministra. Era temps de campanya electoral i la ministra havia de dir allò que va dir perquè s'havia de recórrer a qualsevol enginy, fins i tot el de la mentida o el del disbarat històric, per esgarrapar algun vot. I CiU havia de fer també el seu paper: donar a entendre que és un soci tàcit del PP però que no combrega amb segons quines tesis. Tot plegat permeté que la ministra es desdigués, rectificàs. Ja ho podia fer, millor dit, ho havia de fer, havia de rentar forçosament aquell pecat per dues raons: la primera, perquè era dur damunt l'esquena una màcula innecessària, fins i tot, indigna per a una catedràtica d'universitat, ex-Bandera Roja, tres anys a una universitat americana, pintora, doncs, culta, rica, desvetlada i feliç, que diria n'Espriu; la segona raó deriva de la primera, la mentida ja havia fet, si n'havia de fer, els seus efectes, havia estat amollada en plena campanya electoral i ara, un cop recomptats el vots, calia evitar-ne els efectes secundaris. La intervenció de la ministra al Senat fou tan redemptora com la darrera confessió d'un cràpula integral o, dit en terminologia més moderna i ajustada, com si s'hagués pres la píndola del dia després. Ni més ni pus!

Així, passat per la bugaderia del Senat, gràcies a l'efecte del detergent CiU, que alhora neteja i perfuma fins i tot les taques més infectes, la màcula de la ministra, en comptes de ser avaluada com allò que realment és: l'essència del pensament subliminal espanyol, passarà a la posteritat amb la indulgència plenària de ser una frase pronunciada dins el context de l'escalfor incontrolada d'una campanya electoral on valia tot; ni que fossin, les paraules de dona Pilar, el producte del trencament del condó en un moment d'indissimulable orgia patriòtica. Per això necessitava la píndola del dia després i CiU, a posta o sense voler, però de forma gratuïta, la hi proporcionà. D'aquesta manera mai no es fecundarà el disbarat històric. I la ministra tornarà a ser una persona digna i respectada, seriosa i amb un pèl de rigorositat. Com aquell treballador de la banca de Son Ferriol, respectuós i honorable, que el dilluns de festes, com cada dilluns, es posava la corbata aliè a les bufonades sainetesques que just unes hores abans havia interpretat.