Al sopar del Premi Primera Plana, vaig tenir moltes alegries i una sola pena: la mort de n'Amparo Illana, la dona de n'Adolfo Suárez, a qui vaig conèixer a Colòmbia, gràcies a Pepe Melià, el desembre del 1980. Entre les 50 persones que érem a taula per guardonar el moviment de les Escoles Mallorquines, l'angelot sentimental que m'envaeix i em colonitza inexorablement des de fa 1843 dies en aquest diari, cercava un petit senyal, a la mirada de qualque amic o amiga, que significàs la memòria d'un temps difícil, però real, en què els 50 presents, joves i madurs, espanyols i no espanyols, trobarem, gràcies a Suárez, el camí de la transició, cap a la llibertat. És clar que hi era, el senyal, per exemple, als ulls del vidu Mora, de l'orfe Melià i de na Sweeney, tan outsider com jo mateix.