L'eficàcia de la poesia dita ha quedat demostrada una vegada més en el III Festival de Poesia de la Mediterrània celebrat aquesta mateixa setmana a Ciutat, gràcies al patrocini del Consell de Mallorca. Dissortadament, no vaig poder assistir a la seva primera edició però tenc la impressió que aquesta ha estat, tot garbellat, la millor, tot encarrilant ja una tradició que pot fer un gran servei a la nostra cultura.
Una de les particularitats que cal destacar-ne és el fet que un cert nombre dels seus participants han dit els seus textos de memòria. Almanco han estat tres: Dolors Miquel, Juana Castro "que impressionant el seu poema Padre i que original també Mojar" i Enric Casasses Figueres, que ha amollat un Esganya el déu total d'allò més arreveixinat i contundent. No hi ha dubte que alliberar el text oral de la mecànica lectora, lliurar-lo des de l'assimilació que comporta la memòria, augmenta considerablement l'eficàcia de la seva transmissió a l'auditori. Pot semblar una qüestió secundària "encara que es tracta d'una vella recomanació dels preceptors de retòrica" però la veritat és que, a la sala Mozart, ha quedat demostrat que no és així.
També va impressionar-me l'efectivitat dels textos escollits per Joan Navarro, dits amb un senyorívol i encantat tempo d'adagio ma non troppo "si se'm permet l'expressió de propi encuny" què, en obrir el llibre distribuït entre tots els assistents, vaig tenir la sorpresa de veure que eren poemes en prosa! Resulta, doncs, que també els poemes en prosa funcionen perfectament quan són escandits sàviament de viva veu. Joan Navarro, en tot cas, els llegeix com un servidor no els havia sentit llegir mai.
Parlant de poemes en prosa, cal esmentar també Darreres voluntats, 1941, llegit per Jean Serra; del qual igualment cal destacar Presonera cega i un Sarajevo, transformat, per a l'ocasió, en un colpidor Jerusalem.
El poder de la veu humana és tal que "com ja vàrem tenir ocasió de comprovar a la segona edició" es pot rebre en bona part l'impacte estètic d'un text oral encara que ignorem totalment la llengua en què és dit. Ho vàrem poder constatar amb els poemes de Rami Saari, en hebreu, i de Hawad, en llengua tuareg. Hawad és un artista de les modulacions i dels canvis de veu; sembla que un l'escolti a l'entorn de la fogata d'una acampada al mig del desert. Rami Saari és un filòleg israelià, especialista en hongarès i en literatura hongaresa, que coneix moltes llengües, entre elles el català; va resultar touchant que el darrer poema que va llegir, Errants, ho fes en català, traduït "crec" per Neus Junquera, perquè sembla que els traductors no han volgut que figuràs el seu nom en el llibre del festival.
Em varen agradar molt els dos primers poemes que va llegir Narcís Comadira, especialment el que acaba «empaito el psicoanalista / i me'l foto per sopar» (és una llàstima que no figurin entre els textos impresos). De José María Àlvarez, crec que cal destacar Gato romano definitivament un dels avantatges de la poesia actual és que practica sovint la ironia i el sarcasme. De Jaume Pomar "el qual, a l'igual que Comadira i Àlvarez, va llegir sense aixecar-se de la seva taula, fet que va contribuir que el moviment escènic no fos massa repetitiu", no puc comentar ara uns textos que ens són massa propers. Sols diré que m'ha impressionat l'últim paràgraf de la seva autopresentació, gens grandiloqüent, en contra del que sol esser habitual.
Quant a Alberto Masala, que va cloure el festival, cal dir que practica un molt plaent i divertit plurilingüisme i també destacar especialment la impressionant interpretació final, cantada, d'un poema seu de crida o de convocació, en un dialecte del sard, per part d'Antonio Are, un baix magnífic, que ens va recordar que el millor destí que pot tenir un poema és el de ser cantat. Enhorabona a l'organització.
