Amb tota probabilitat, la poesia és una de les formes més complexes de comunicació que ha inventat l'home. En el seu estat més pur, és l'expressió íntima d'un emissor difícil de desxifrar per a un receptor que no tengui alguna complicitat criptogràfica amb el còdi emprat per a formular aquesta espècie de poció màgica del llenguatge. El còdi poètic respon, doncs, a un estat de l'esperit. És quelcom així com la realització verbal d'una situació emocional, com el pacte que s'estableix entre un ensenyant i els seus alumnes, el davanter a punt de ficar gol i els aficionats del seu equip. El poder de la poesia rau en la paraula, però, molt sovint entra en terrenys aliens com el camp visual o el musical, fins i tot les sensacions palpatòries, gustatives o olfactives, creant fins i tot un nou estat de l'esperit. El passat 13 de maig havia de ser un dia històric, ens havien predicat ferventment abans i durant la campanya electoral basca. Semblava que els bascs havien de decidir el tot o res de nosaltres mateixos i els sondeigs auguraven resultats que perllongaven l'incerta, confusa i fosca situació prèvia. I els resultats, finalment, van ser balsàmics, prodigiosos,... Poètics fins i tot. Ara mateix, no sé si històrics per a l'espanyolisme amenaçant i el seu contrincant bèl·lic. Però, desprès de diumenge passat, la morera ha emporprat el seu fruit de confitura, les cireres han acompanyat amb la suau acidesa primaveral la sobrassada de la bufeta a l'hora del sopar i els primerencs albercocs s'han engatat de vi ranci al punt de l'horabaixa. Sembla que la veu del poeta era premonitòria amb allò de la primavera ha vingut i ningú sap com ha sigut. I per fer més intens aquest instant, la paraula enllaunada de Raimon ha recordat aquell 18 de maig a La Vila: De ben lluny, de ben lluny/ arribaven totes les esperances/ i semblaven noves/ acabades d'estrenar/ de ben lluny les portàvem./ Per unes quantes hores/ ens vàrem sentir lliures,/ i qui ha sentit la llibertat/ té més forces per viure.