L'article de les normes urbanístiques de Calvià que regula la programació anual de llicències ha aixecat un intens i interessant debat. El tema és una mica àrid, però val la pena que ens hi aturem una mica. Bàsicament, la proposta consisteix a delimitar un numerus clausus de places residencials i turístiques que es poden construir en un any. Per fer-ho possible, l'Ajuntament, quan concedeix una llicència, a més d'establir un termini abans del qual les obres han d'estar acabades (com fan fins ara totes les llicències) podrà establir un termini abans del qual les obres no es poden iniciar. D'aquesta manera, es pot regular des de l'ajuntament el ritme de creixement urbanístic.

La incorporació definitiva d'aquest article al Pla General d'Ordenació Urbana de Calvià està pendent d'aprovació per part de la Comissió Insular d'Urbanisme. Les posicions dels diferents partits són conegudes, de la mateixa manera que és conegut el sentit de l'informe jurídic emès pel Consell Consultiu. Aquest òrgan afirma que l'administració municipal no pot condicionar en aquest sentit un acte de naturalesa tan reglada com és la concessió de llicències en sòl urbà. És un argument, òbviament, però ja se sap que l'entramat normatiu està sotmès a moltes interpretacions, i l'Ajuntament de Calvià ha aportat informes de prestigiosos urbanistes en sentit contrari al del Consultiu. Hi ha, a més, sentències judicials favorables a aquesta norma urbanística. D'aquestes sentències i d'aquests informes, ens podem quedar amb dos arguments bàsics. El primer, que si un ajuntament té el poder de decidir on es pot edificar i on no, amb més motiu ha de poder condicionar temporalment l'exercici d'aquest dret. El segon, que l'interès comú de preservació de l'entorn pot modular un dret particular (el dret a edificar) que ni tan sols és negat sinó ordenat en el temps.

L'interès del tema va molt més enllà de la seva aplicació al cas de Calvià. Allò que està damunt la taula, i allò que ens ha d'interessar, és la generalització de la mesura al conjunt de les Illes. El conseller d'Obres Públiques ja ha parlat d'una Llei del Sòl que possibiliti que els ajuntaments adoptin aquesta mesura. Això és, com es diu d'altres coses, positiu però insuficient. Positiu, perquè dóna cobertura jurídica als municipis que ho vulguin fer (un dels arguments contra la norma de Calvià és que cap llei li ho permetia). Insuficient, perquè el que que és necessari és fer-ho, de manera efectiva (és a dir, fixar quotes), per al conjunt de les Illes, cosa que hauria de fer una reforma de les Directrius d'Ordenació Territorial.

La programació anual de llicències suscita alguns dubtes sobre què es veu afectat i què no. La proposta de Calvià és un model a partir del qual treballar. Les llicències afectades són aquelles que suposen increment de places residencials o turístiques: no es comptabilitzen els equipaments (una llicència per a una escola, per exemple) ni les reformes que no signifiquin augment de places. Hi ha aspectes interessants, com l'exclusió dels habitatges de protecció oficial, i n'hi ha que constitueixen "forats" a l'efectivitat de la norma, com és el fet que quedi circumscrita al sòl urbà.

L'aplicació de la programació anual de llicències al conjunt de les Illes ens interessa perquè és una via possible d'enfrontar una situació d'emergència urbanística. Fins ara, cada mesura urbanística ha suposat una retallada de sostre de població: la primera moratòria del Consell, les DOT, la segona moratòria del Consell. Totes són passes, una altra vegada, positives però insuficients. Salvam territori, reduïm l'horitzó de massificació, però les 40.000 places anuals segueixen caient implacables. El numerus clausus permetria incidir sobre el ritme d'incrementació del territori de manera efectiva. Si la quota anual es fixa en termes de percentatge sobre les places residencials i turístiques construïdes, es podria establir un límit de l'1 % anual de creixement per a cada municipi. Suposant que tots esgotassin les posibilitats, això podria suposar unes 20.000 noves places a l'any (partint de les xifra del govern segons la qual hi ha 1.636.015 places construïdes, per sota de la real perquè no inclou les places residencials en sòl rústic). És a dir: podria rebaixar a la meitat el nombre de grues. I una darrera cosa: s'ha dit sovint que les actuacions urbanístiques no s'anuncien, sinó que es fan. Per tant (i com que les DOT són una llei i el tràmit legislatiu es curt) ho hauríem de fer, ja, amb una norma cautelar. Seria una excel·lent manera de passar l'equador de la legislatura.