Aquests darrers temps, cinquantena llarga ja entre pit i espatlla, m'he notat desficis diferents, m'he descobertes tendreses insospitades. Sobretot en el referent de l'al·lotea menuda. El coret se'm torna gelatina tot mirant n'Aina, la néta de Pere Ferrà, na Marina el rebrot d'en «Manolo» de la cafeteria Voramar d'aquí a prop, n'Igor Romaguera, magnífica importació, en Joanet d'ulls clars i desconeguts llinatges per a mi, encara, en Tofolet Romaguera, en Lluís i na Roseta de can Feliu, en Marc, na Nurieta, na Laura, na Blanca, i tants d'altres, tots aquests ninetxos estimats, vivificants, veure'ls fer els primers assaigs de caminar, les inaugurals passes, fer «tasta» que en deim a Sineu, i somriure amb la caricatura humana que són amb les primeres dentetes com de conill, començant a fer els petits desastres que els són a l'abast: rompre cendrers de porcellana, tassons de vidre, empipar, plorar amb estridència sense cap llagrimeta quan estàs a punt de dir alguna cosa que et sembla important... És a dir, observar-los evolucionar lentament però sense pauses, moquet de constipat, tossineta d'aviciadura consentida, m'omplen una parcel·la gran del meu diari existir.
I de tot aquest cabal em nec a acceptar que sien símptomes de vellura, de maduresa humana potser sí. Tal volta, amb els fills propis, degut a les exigències de la feina, els pressuposts familiars esquifits habituals a ca nostra, més hores de treball que les d'un rellotge, mesos curtíssims quan hi ha deutes a pagar, no vaig poder o saber avaluar amb justesa les primeres infàncies dels meus fills. Em sap molt de greu. Des d'aquí mateix els deman perdó. Me'n penediré sempre. Però, com que la veritat ha de ser a tothora on ha de ser, he de dir que ara, no puc menys de fer un somriure molt ample quan observ els menudetxos del proper col·legi del Coll d'en Rabassa passejar en taringa tots agafadets d'una mateixa corda, mentre les professores, dues, una davant i l'altra darrere, se les veuen morades per mantenir un mínim intent d'ordre. És un magnífic espectacle. Insuperable.
I veure'ls superar l'etapa dels bolquers, dels blaverols, dels cops al front als caires de les taules, de les iniciàtiques culades una mica amortiguades pel paquetet residual, i quan comencen a conèixer-me la barbuda cara i els dic: Bon dia Lluís!, i em contesten: Bieeeel!, és que se m'esbuca l'ossada, no hi puc fer més, xocolata al sol, mantega dins la paella calenta, firaire sucre centrifugat, poma ensucrada, ametlla garapinyada, fraires tendres de rebrots d'ullastres conegudíssims... Uf, la glòria!
Tot plegat, això dit fins ara podria ser catalogat com a llicències poètiques, o potser fins i tot, com a decadències personals. Els que així opineu, sols us puc dir una cosa més o manco condreta: vosaltres us ho perdeu. Del vostre pa en fareu sopes. Jo el de sempre: com el Jaume Santandreu, dins els cos de l'estimera. I qui orina clar, no ha de mester mà de metge.
De tota manera, la vellesa que observ a mitjan termini, no vull mentir que no em preocupi, sobretot perquè som un assidu del transport públic de la línia 15, ja sabeu, 3a edat a dojo, empentes i consideració poca, i baldament hi vagis assabentat del que pot succeir, encara et sorprenen amb una golafreria i unes ganes de viure, d'esgotar la burilla de la seva existència, que són ben dignes d'un estudi sociològic. Em diuen que, a les darreres fileres dels busos de les excursions, normalment «manteres», de sempre i ja és sabut, s'hi donen de vegades escenes «X» pujadíssimes.
Acabar escrivint allò que un eivissenc de devers vuitanta anys em deia sempre que el trobava. Com estau, mestre Blai? «Malament, gràcies a Déu i que duri, senyal que seré viu!» I allò darrer d'en Biel Crespí, veïnat de tota la vida, que m'envergà l'altre dia: «Tu saps quan un homo és vell, Biel? Quan les espelmetes costen més que la 'tarta', mira que et dic».
