Aquests darrers temps, cinquantena llarga ja entre pit i
espatlla, m'he notat desficis diferents, m'he descobertes tendreses
insospitades. Sobretot en el referent de l'al·lotea menuda. El
coret se'm torna gelatina tot mirant n'Aina, la néta de Pere Ferrà,
na Marina el rebrot d'en «Manolo» de la cafeteria Voramar d'aquí a
prop, n'Igor Romaguera, magnífica importació, en Joanet d'ulls
clars i desconeguts llinatges per a mi, encara, en Tofolet
Romaguera, en Lluís i na Roseta de can Feliu, en Marc, na Nurieta,
na Laura, na Blanca, i tants d'altres, tots aquests ninetxos
estimats, vivificants, veure'ls fer els primers assaigs de caminar,
les inaugurals passes, fer «tasta» que en deim a Sineu, i somriure
amb la caricatura humana que són amb les primeres dentetes com de
conill, començant a fer els petits desastres que els són a l'abast:
rompre cendrers de porcellana, tassons de vidre, empipar, plorar
amb estridència sense cap llagrimeta quan estàs a punt de dir
alguna cosa que et sembla important... És a dir, observar-los
evolucionar lentament però sense pauses, moquet de constipat,
tossineta d'aviciadura consentida, m'omplen una parcel·la gran del
meu diari existir.
I de tot aquest cabal em nec a acceptar que sien símptomes de
vellura, de maduresa humana potser sí. Tal volta, amb els fills
propis, degut a les exigències de la feina, els pressuposts
familiars esquifits habituals a ca nostra, més hores de treball que
les d'un rellotge, mesos curtíssims quan hi ha deutes a pagar, no
vaig poder o saber avaluar amb justesa les primeres infàncies dels
meus fills. Em sap molt de greu. Des d'aquí mateix els deman perdó.
Me'n penediré sempre. Però, com que la veritat ha de ser a tothora
on ha de ser, he de dir que ara, no puc menys de fer un somriure
molt ample quan observ els menudetxos del proper col·legi del Coll
d'en Rabassa passejar en taringa tots agafadets d'una mateixa
corda, mentre les professores, dues, una davant i l'altra darrere,
se les veuen morades per mantenir un mínim intent d'ordre. És un
magnífic espectacle. Insuperable.
I veure'ls superar l'etapa dels bolquers, dels blaverols, dels
cops al front als caires de les taules, de les iniciàtiques culades
una mica amortiguades pel paquetet residual, i quan comencen a
conèixer-me la barbuda cara i els dic: Bon dia Lluís!, i em
contesten: Bieeeel!, és que se m'esbuca l'ossada, no hi puc fer
més, xocolata al sol, mantega dins la paella calenta, firaire sucre
centrifugat, poma ensucrada, ametlla garapinyada, fraires tendres
de rebrots d'ullastres conegudíssims... Uf, la glòria!
Tot plegat, això dit fins ara podria ser catalogat com a
llicències poètiques, o potser fins i tot, com a decadències
personals. Els que així opineu, sols us puc dir una cosa més o
manco condreta: vosaltres us ho perdeu. Del vostre pa en fareu
sopes. Jo el de sempre: com el Jaume Santandreu, dins els cos de
l'estimera. I qui orina clar, no ha de mester mà de metge.
De tota manera, la vellesa que observ a mitjan termini, no vull
mentir que no em preocupi, sobretot perquè som un assidu del
transport públic de la línia 15, ja sabeu, 3a edat a dojo, empentes
i consideració poca, i baldament hi vagis assabentat del que pot
succeir, encara et sorprenen amb una golafreria i unes ganes de
viure, d'esgotar la burilla de la seva existència, que són ben
dignes d'un estudi sociològic. Em diuen que, a les darreres fileres
dels busos de les excursions, normalment «manteres», de sempre i ja
és sabut, s'hi donen de vegades escenes «X» pujadíssimes.
Acabar escrivint allò que un eivissenc de devers vuitanta anys
em deia sempre que el trobava. Com estau, mestre Blai? «Malament,
gràcies a Déu i que duri, senyal que seré viu!» I allò darrer d'en
Biel Crespí, veïnat de tota la vida, que m'envergà l'altre dia: «Tu
saps quan un homo és vell, Biel? Quan les espelmetes costen més que
la 'tarta', mira que et dic».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.