Estic orgullós del castellà que m'ensenyaren a l'escola. És una llengua preciosa i amplíssima. No record haver vist al meu col·legi càstigs per conversar en mallorquí. La cultura castellana que vaig assimilar, la del pare Francesc Bonafè Barceló... i el poeta D. Guillem Colom Ferrà! professors de la Lengua y Literatura, gens dubtosos, per cert. No ho creis?

Era imposada la docència en castellà, i els llibres. Però en l'ensenyament d'aquella època, el pitjor no era l'idioma, sinó el contingut, que obviava viperinament pàgines principals de la història i grans escriptors, fins i tot castellans dissidents del «Movimiento». D'això sí que me'n queix.

Ara bé, per poder aprendre el català, sota el mestratge del savi i humaníssim D. Andreu Arbona Oliver, es va demanar el permís per fer «Clases de Mallorquín»: Aquesta paraula no assustava tant.

Ni dictadures ni absolutismes han aconseguit matar la llengua que hem mamat. Trob una mica exagerada l'alarma mediàtica en declaracions d'alguns polítics. Ens hem de defensar, abans ara i sempre, però sense crispacions inútils.

S'equivoca qui digui que no han existit imposicions forçoses, però com sempre (i ara millor organitzats), ens en sortirem i continuarem usant el català, no «en la intimitat» com l'inefable Sr. Aznar, sinó en tots els àmbits, mitjans de comunicació, i amb tota seguretat i aplom, als llocs públics. Si la prepotència d'un govern de qualsevol color animàs els forasters (sense gens d'ànim d'ofendre, mon pare ho era) a tornar-nos a dir «Polacos» o «Hablad en cristiano», ens en tornaríem a riure, perquè nosaltres els entenem i ells no tenen la riquesa del bilingüisme. Amb respecte i tolerància vers aquells que encara no s'han pogut o sabut integrar, mai no ens podran impedir la llibertat d'usar la nostra estimada i riquíssima llengüa, tan acadèmica com qualsevol altra.

Desanimar-nos perquè semblin venir «mal dades»? No, no es perdrà la gran tasca normalitzadora durant tants d'anys, a les verdes i a les madures, per tants de col·lectius i de particulars.