Totes les persones que han patit un delicte saben que la pitjor ignomínia és l'adelitament dels delinqüents: un cop la malifeta ja no té remei, el pitjor càstig és que l'autor hi demostri delectació. ¿Per què s'hauria de fotre un lladre d'aquell que ha desvalisat, un estafador de l'engalipat, un assassí de la seva víctima? L'especulació sobre les raons és tan arriscada com el treball d'esbrinar els motius del mateix delicte, i en tots dos casos pot anar de la maldat a la justificació o la disculpa del delicte, de la demostració o la crida d'impunitat a la incitació als adeptes. I incloure també l'avís que el delicte ja no ho serà d'aquí endavant i fins i tot la negació: la veritat serà una altra a partir d'ara i el delicte no va existir mai. És possible que aquestes consideracions siguin innecessàries, perquè si la ministra de cultura diu que s'hauria de veure si alguna llengua ha estat oprimida, i si només vol dir això, doncs posem-nos-hi i estudiem-ho i s'ha acabat el bròquil. Però també és possible que siguin necessàries si el que vol la ministra és negar allò que ha estat, reiteradament i il·limitada i d'ençà de segles, delicte, injustícia i agressió. Com que tothom conta el seu cas, per reblar la cosa, puc repetir amb molts que si la ministra tingués raó jo hauria après de parlar i d'escriure la meva llengua a l'escola "i no pel meu compte, com aquests joves que es posen ara amb el japonès perquè els agrada el manga" i així ara aquesta escriptura seria un xic manco calamitosa. Pel que fa a les declaracions de la ministra, aquesta és la mena de respostes diguem-ne toves. De les altres, de les contundents, han cimejat les de la Consellera Carme Laura Gil, tot comparant l'opressió lingüística sobre el català amb l'holocaust: negar-la perquè el català encara és viu és com negar l'holocaust perquè hi hagué supervivents. (Bé per la claredat, que sempre és de desitjar en la política; malament perquè no és qüestió de comparar tot mal amb l'holocaust, perquè aquells crims que no hi resisteixin la comparació esdevindran automàticament més disculpables). Encara més l'episodi s'ha complicat perquè aquesta petició ministerial d'investigació (plenament científica: hom pot demanar coneixement sobre un tema qualsevol i adonar-se més tard que el tema ja ha estat estudiat: s'estalvia l'experiència ja feta i es posa en la tessitura de millorar-la; esperem, doncs, que la ministra redacti la continuació de la magna obra de Ferrer i Gironès un cop deixi el càrrec, incloent-s'hi, per descomptat) s'afegeix a unes paraules del rei, que per alguns "només alguns" no tenen importància pel truc que el rei pot dir qualsevol cosa i fer-ne sempre responsable un altre (tot i que això no sembla gaire científic i sí prou ociós). D'altres potser hauran pensat que el fet que un rei digui mentides no és més que una altra passa en l'itinerari fins adonar-se que és nu. Per tal com l'esquifida i humil mesura d'un article no dóna per més comentaris d'aquest problema "que per a molts, per distints motius, no és en absolut un problema ans com a màxim un símptoma, un avís a navegants, una patinada (amb o sense interpretacions freudianes), entre altres possibilitats" anem per feina amb alguna solució. Una és no fer-hi cas. Altre és llegir-hi un esquer. Altres són el perdó cristià, ensenyar el qui no sap i/o demanar penediments i propòsits d'esmena. Altres demanar un poc de coneixement, un poc de vergonya, un poc de justícia o de seny o un molt de tot plegat. Però la supervivència, també de les llengües, sempre ha demanat imaginació, i n'hi ha moltes més, de possibles solucions. Per exemple, posar damunt la taula el mètode que el nou president del país més poderós del món practica, amb tota naturalitat, per nomenar ambaixadors. En concret, les ambaixades se subhasten, directament i sense embuts, entre els contribuents als fons del partit del president guanyador, el republicà, en aquest cas. Té el petit inconvenient que per ser nomenat ambaixador, si fa no fa com per sortir a l'espai, sembla, has de ser milionari, però això no deixa de ser un estímul "un més" per guanyar diners. Per exemple, George Argyros, un milionari californià amb l'únic títol d'haver compartit amb Bush Jr. la propietat d'un equip de beisbol i d'haver-ne pagat part de la campanya, arribarà d'aquí a quatre dies a Madrid com a nou ambaixador. És aquí on volia arribar: ¿per què no començar un experiment "signe indiscutible de plantejament científic" per exemple amb el ministeri d'educació i cultura? Si la cosa anés bé, podríem estendre-ho a tots els càrrecs públics, i quan dic tots vull dir tots. Sempre podria sortir pitjor, però en alguns casos no seria més injust. Algú fa la primera licitació?