En aquests dies de responsables públics convertits en mentiders compulsius, en aquests moments de ministres i opinadors que no es ruboritzen quan diuen que la llengua catalana no va ser perseguida durant el franquisme, o que culpabilitzen el PNB per un sistema educatiu que ha rentat el cervell a la joventut basca, tot i oblidant que aquesta qüestió va ser competència socialista durant deu anys, o quan carreguen les accions terroristes a Euskadi a la incapacitat de gestió del nacionalisme basc, quan no es parla de conxorxes conspiratives, sense que es faci el mateix sil·logisme amb els atemptats fora d'aquest territori, o quan resulta que no haver acabat amb ETA és un fracàs únicament de la Lendakaritza i no del Ministeri de l'Interior o del Govern de l'Estat, quan els populars, amb la seva impresentable estratègia, ja han aconseguit que, pels espanyols, els assassins siguin Ibarretxe i companyia, quan l'únic que posa una mica de sentit comú és Felipe González, quan els nacionalistes espanyols fins i tot s'atreveixen a posar en dubte la legitimitat democràtica d'uns resultats que encara s'han de produir, amb la gran excusa que és possible que no guanyin els seus. Quan succeeix tot això, resulta reconfortant intentar sortir de la pressió mediàtica manipuladora, i constatar com la vida encara ens ofereix episodis amb un cert pes humà i identitari. Ja sé que té poca relació amb el que hem comentat fins ara, però m'ha provocat una reacció de simpatia, la decisió del lladre del tren de Glasgow, de retornar a la Gran Bretanya, tot i la condemna judicial que pesa damunt ell, per la senzilla raó que no es vol morir sense prendre una darrera pinta en un típic pub anglès. En un món de globalització, on els doblers sembla que ho poden tot, constatar que una persona dóna importància no només al bé material, sinó també a un ambient, a un escenari no transportable a una altra latitud, per molts milions que es vulguin invertir, a una situació que ve marcada pel clima, per una cultura que determina uns comportaments i una manera d'estar, a uns imponderables no patrimonialitzables individualment, que això sigui un fet indiscutible per la demostració fàctica esmentada palesa que la desaparició de les fronteres no és certa en tota la seva rotunditat. I si no tenguéssim aquest sentiment provincianista inoculat, faríem comparacions de la pinta en un pub anglès, amb un frit en un celler de Sineu, o amb un ginet en un bar de Ciutadella. El que passa és que ens han dit, repetit, que érem tan inferiors i regionals, que pensam que no es poden comparar fets identitaris objectivament iguals. Hi ha cultures en el món que sí que poden mantenir les seves peculiaritats i no ser ètniques o mostres folklòriques passades de voltes, i en canvi, hi ha cultures que han de malviure amb aquests qualificatius. Tanmateix, la diversitat de pobles no només existeix, sinó que no és transportable i transformable com un xiclet, hi ha, encara avui i que duri, experiències col·lectives, de la nostra col·lectivitat, que tenim tan interioritzades, que formen part, d'una manera tan forta, del nostre horitzó vital, de la nostra quotidianitat, que renunciar a elles ens pot produir una desesperació; i això, tot i que l'alternativa de la renúncia sigui una espècie de paradís somiat ple de mulates i caipirinyes. Supòs que tots els que ens prediquen la fi de les identitats, que ens critiquen el nostre tancament beneit i la nostra incapacitat genètica per rebutjar el nostre llegat (llengua, cuina, manera de relacionar-nos, sentit de l'humor...) i adquirir el dels veïnats, deuen trobar aquest episodi totalment comprensible, i ho deuen trobar perquè el personatge sí que pertany a una cultura i a una nació amb tots els ets i uts, no com nosaltres que no som ni figa ni rem.