No hi ha dubte que aquesta ha estat una mala setmana per al Rei Joan Carles. Primer va esser la mala passada que li va fer el Govern del senyor Aznar, endossant-li un discurs infumable. Un discurs que ha tengut la virtut d'indignar els ciutadans de l'Estat espanyol que, tenint una llengua pròpia diferent del castellà, la volem conservar i enaltir; i estant farts com estam dels intents d'imposició del castellà, acceptàvem, en ares de la convivència, no fer-ne retret als Governs de la democràcia. Partíem de la base que la imposició havia estat obra de Governs i sistemes dictatorials, o en tot cas no democràtics en el sentit modern de la paraula, i volíem ajudar a superar l'estúpida visió uniformitzadora d'Espanya que els Governs de mentalitat mesetària havien inculcat durant segles en el cervell dels espanyolets de peu parlant-los de la confabulació judeo-maçònica que, segons ells, volia destruir la sagrada unitat de la pàtria. Lentíssimament i vencent enormes resistències, incomprensions i inèrcies, anàvem fent petits progressos en la lluita contra aquest verí secular. Un verí que per cert també ha emmetzinat altres cervells, que atribueixen ara el discurs del Rei a una altra confabulació en versió moderna, que seria la del PP i el PSOE. Que Déu els conservi la vista, i als altres la paciència, que bona falta farà per seguir fent com a feina de formigueta el que hauria d'esser resultat immediat i evident de la simple aplicació del sentit comú. Per això és tan important no equivocar-nos d'enemic, i a mi me sembla que el discurs que el Govern Aznar li va fer dir al Rei ha posat prou de manifest qui són els vertaders enemics, sense haver d'anar a cercar Na Maria per sa cuina ni d'inventar confabulacions estrambòtiques. Són els mateixos que ara, a la vista dels rumors en torn del suposat festejament del Príncep Felip, han tret tota l'artilleria i no han dubtat a cercar d'enfrontar pare i fill, donant per cosa certa que el Rei estava en contra de l'elecció del Príncep i recordant que, segons l'article 57.4 de la Constitució, si el Príncep contragués matrimoni contra la prohibició expressa del Rei i de les Corts Generals, quedaria exclòs de la successió a la Corona. A veure si anam clars: No és que a mi me preocupi ni poc ni gens amb qui es casarà el Príncep ni qui serà Rei. A més, estic segur que, per raons òbvies, ni el Rei ni les Corts Generals no prohibirien expressament al Príncep que es casi amb qui vulgui, en cas que ell s'ho proposàs fort i no et moguis. El que em preocupa és la mentalitat cavernícola d'aquests elements que, després d'acceptar durant anys que el Príncep es casaria amb qui volgués, els ha bastat la insinuació d'una proposta que no és del seu grat per posar el crit en el cel i fins i tot, almanco de fet, per posar en qüestió la mateixa Monarquia. Certament, a la Monarquia amb aquests amics no li fan falta enemics. Però insistesc: El problema, al meu entendre, no és aquest. Al cap i a la fi, la Monarquia és una institució obsoleta i anacrònica, que si a Espanya encara no era qüestionada, no és perquè els espanyols siguin monàrquics, sinó pels mèrits contrets pel Rei Joan Carles en la transició democràtica i en la defensa de les llibertats quan el famós cop d'Estat. El problema són aquests caps closos incapaços de tenir la visió generosa i vitalista d'un país plural que, si ha de constituir un sol Estat, almanco ha d'esser tornant a les seves arrels, a la concepció de les Espanyes que va esser tradició autòctona fins que varen venir les dinasties foranes, primer els Habsburgs i després i sobretot els Borbons. Aquesta setmana, i supòs que el Rei i els seus assessors ho tenen clar, aquests elements han posat en joc el futur de la Monarquia. Però també han demostrat que encara hi ha moltes rèmores que dificulten la construcció d'un Estat modern, respectuós dels seus ciutadans i custodi i defensor dels seus drets. I això és molt pijor.