Quan vegeu campanyes publicitàries a través de les quals una gran empresa "gran en volum econòmic, no en la seva voluntat de participació en la construcció del futur del país", una gran empresa, dèiem, vulgui mostrar una espira d'humanitat, procurau cercar refugi, recer, posau-vos a cobro: en preparen alguna de grossa. No fa gaire que Endesa ens deia que som ella i cadascun de nosaltres. Massa humà, tot plegat. Tant, que fa falta no tenir cap llum per prendre-ho en consideració. Era obvi que l'empresa ens volia arribar al cor per guanyar-se el perdó abans de la malifeta. I aquesta vegada no ha tardat gaire. Els assessors d'imatge no s'han lluït, realment, perquè hi ha hagut una precipitació excessiva, com si algú s'hagués deixat dominar pels nervis. Haurien d'haver deixat passar més temps entre la campanya i la decapitació de l'antiga Gesa. Direu que, amb decapitació o sense, Gesa ja s'havia posat en mans d'una macroempresa d'aquestes en les quals no es prenen decisions importants sense que ho permeti la Moncloa. I és cert. I, encara més greu, l'operació no s'ha iniciat en aquests temps de liberalisme depredador, sinó en una etapa en què totes aquestes operacions ens eren presentades amb la marca d'un nou humanisme que ens arribava de la mà del PSOE. Ah, i amb el senyor Feliciano Fuster com a furriel, ja veus. En aquell moment començà una carrera desenfrenada per conseguir que aquest petit país no pogués intervenir en el disseny de les estratègies de l'empresa, carrera que ens ha duit a una situació vertaderament inquietant: l'abastiment energètic depèn exclusivament de l'interès d'uns accionistes, molts dels quals per ventura ni sabrien trobar Mallorca en el seu atles "si és que tenen atles. Ara l'operació l'han rematada assenyalant la porta a persones com Antoni Campins, per exemple, és a dir, persones que pensen en el país i d'una manera o altra se senten implicats en el seu futur. Una vegada més hauríem de recordar els bons consells de Duran Farrell: no deixeu que la direcció de les empreses abandoni el país on nasqueren. És clar. Per exemple: per a la Renault, no és el mateix acomiadar mil treballadors a Valladolid que a París. Si aquí arriba a passar el que passava fa quatre dies a Califòrnia, no ens estranyi: per ventura la causa és a Califòrnia. Un país que perd la clau de la relació causa-efecte en les qüestions bàsiques és un país hipotecat.