El plaça morta

TW
0

A les possessions mallorquines d'antuvi existia una estructura laboral en funció de les tasques de cada qual. L'amo de la possessió administrava la finca del senyor, que solia residir a Ciutat, i el majoral era el cap de personal, un ampli estol de missatges que s'havia d'atendre a les normes de la casa, quasi sempre força rígides, i que treballaven quasi bé per la manutenció. Dins aquesta estructura d'oguers, pastors, parellers, porquers, vinòvols, garriguers,... hi havia un personatge curiós anomenat el plaça morta. Desconeixia aquesta plaça fins que ho vaig llegir a un manuscrit de Biel Frontera, que visqué a una possessió fins hora d'anar a fer el servei militar i fugir de l'opressió feudal de la possessió.

El plaça morta solia ser un jove 'enxufat' i que feia de criat dels senyors quan passaven les vacances d'estiu a la finca. Sovint havia estat ordenança o assistent de l'inevitable militar de la noble família. A diferència de la resta de missatges, no dormia al sostre de la palla i era apte per a tota mena de serveis domèstics. Quan els senyors tornaven a Ciutat, el plaça morta quedava a les ordres del majoral i tenia certa llibertat per entrar i sortir de les cases i tots els diumenges i festes, lliures. Encara que semblàs un betzol, tothom el respectava perquè només el senyor el podia acomiadar. Sovint el plaça morta sols feia una passadeta per cobrar. Almenys així, no feia nosa ni mal d'ulls. Avui sembla que perdem les mateixes manades pels mateixos rostolls, que diu en Biel Frontera. I el plaça morta, quelcom així com els dog soldiers del farwest o els kapos d'Auschwitz, són assessors, auxiliars, escrivents de discursos, vigilants de la pròpia gent a canvi de quatre patètiques prebendes. Sobre aquests miserables àngels sense sexe ja hi escrivia Victor Hugo. I, aquesta setmana a SomRàdio, Battiato, el músic de Jonia, un poblet de la província de Catània, cantava «pobre pàtria meva, aplastada per abusos de poder de gent infame que no té vergonya... Governants, quins perfectes i inútils bufons... Estic empegueït i em fa mal veure els homes com els animals,... No canviarà. No canviarà. Potser canviarà».