Com era de témer, a mesura que ens acostam al final de la legislatura la confrontació és cada vegada més dura en el nostre Parlament. Serà molt difícil evitar les baralles, però crec que el prestigi de les institucions exigeix que entre tots, els primers els polítics en actiu, intentem mantenir les formes. Dic mantenir les formes, no posar sordina als problemes. Precisament un partit com el PP, que durant anys ha estat i està retraient malifetes, suposades o certes, al Govern del PSOE i exigint responsabilitats, hauria d'entendre que els ciutadans som partidaris de llum i taquígrafs quan es tracta d'aclarir com s'han manejat els doblers públics des del Govern de la Comunitat Autònoma. No es tracta de «vomitar», en expressió desafortunada de la diputada Mabel Cabrer, res contra el PP, ni de covardies, ni d'amenaces de mostrar «més papers dels que al PP li agradaria veure». A mi, almanco, me sembla interpretar correctament el sentiment del carrer si dic que el que voldríem els ciutadans és que, si hi ha papers a mostrar, surtin tots a la llum. Perquè, malauradament, ningú no creu que no hi hagi papers per mostrar. Ben al contrari: n'hi ha, i n'hi ha molts, i el ciutadà té la convicció que no sortiran tots a la llum, perquè d'alguns temes ja ni se'n parla, per bé que serien d'allò més instructiu. Per exemple, què va passar amb la compra de Can Salas, o amb la de la seu de la Conselleria d'Agricultura, o amb la gestió d'Ifebal quan n'era responsable el senyor José María Rodríguez, o amb les contractacions de l'Ibasan, o amb les subvencions als olivars inexistents, i amb tantíssimes altres coses que fan mala olor i que no tenen res a veure amb col·locar una despesa a una partida o a una altra. Es podrà discutir si Ibatur havia de pagar del seu pressupost el viatge del President Matas a Mèxic l'any 1998, per bé que ja són ganes voler argumentar que d'aquesta manera es promocionava el turisme cap a Balears, que és la funció de l'Ibatur. Des d'aquest punt de vista, mal fet, encara que es pugui adduir que el viatge era interessant per a les Balears i que, com que Presidència havia esgotat el pressupost, posem per cas, el cost es carregava directament a Ibatur, en lloc de fer una transferència de crèdit. Però que hi hagi hagut molts de senyors que durant anys han estat cobrant remuneracions milionàries sense fer-ne ni brot (i sense tenir ni la més mínima capacitació documentable per fer la feina per la qual cobraven; o sigui: sense tenir ni idea del tema sobre el qual teòricament assessoraven), simplement perquè d'aquesta manera es pagava per exemple el seu bon comportament en suport del batle conservador d'un determinat municipi, això no sols és un certificat d'immoralitat per part de qui pagava i de qui cobrava. A més, i dit amb paraules planeres i entenents, és un robatori al ciutadà que paga imposts. I els representants d'aquests ciutadans han de tenir el màxim interès d'evitar-ho i d'aclarir els casos que s'hagin pogut produir. Tots els casos. No només el d'un increïble blindatge de contracte, que a més s'ha resolt amb una diligència i una promptitud exemplars. Si volem que el ciutadà cregui en les institucions i en el sistema, no podem reduir la qüestió a un joc de venjances o de covardies. Els partits han de voler aclarir els fets no (només) per fer mal al contrari, sinó per demostrar al ciutadà que vivim sota l'imperi de l'ètica en l'administració dels doblers públics. Així no faran falta guerres de blindats, i fins i tot el ciutadà podrà recuperar la fe en la democràcia i és possible que torni a anar massivament a votar.